Ara que l’estiu se’n va

Ara que l’estiu se’n va i comença a refrescar… 

Ara que surten els primers bolets i comença a ploviscar.  

Ara que marxen els forasters i arriba la gent de viatjar.  

Ara que tothom torna al tren per anar a treballar…  

Ara volia parlar-vos del meu estiu. 

Sí, ja ho sé, no li interessa a ningú, però és que no me’n puc estar. 

Quan m’ofega la calor, suo tot el dia i l’aigua del mar bull.  

Quan la sorra crema, el Quim Pa tanca, no hi ha gambes i la ciutat està plena de coets i de fum,  marxo de Vilanova.  

Com més gran em faig, més mandra em fa la Festa Major.  

I sí, podeu criticar-me, i teniu tota la raó. Però mireu, jo no he nascut aquí. 

L’endemà que el porquet cremés la palmera nova de la plaça de la Vila vaig agafar el cotxe i vaig marxar al Pirineu, ben lluny. Allà les nits són fredes, s’hi sent el riu córrer, hi ha poca gent, i el ritme és lent. 

Al cap d’unes setmanes vaig estar a punt de tornar per veure l’eclipsi. Però no ho vaig fer. Perquè vaig pensar que si he viscut 80 anys sense veure’n cap, podia seguir així. Tot i això, he seguit l’actualitat vilanovina: les polèmiques, les batalles i batalletes, les columnes dels erudits, els protocols, els defensors del patrimoni, els comunicats, les begudes amb nom de peix… les grans notícies de l’estiu. 

Veig que molts estem preocupats per què és o hauria de ser la cultura popular. Doncs jo també diré la meva: Què és la cultura popular? No en tinc ni la més remota idea. Per a mi la cultura popular és tot allò que en cada moment s’anomena cultura popular. Sí, ja sé que tot això no té gaire sentit, que no soc gaire concreta, però tampoc m’atreveixo a dir que un correfoc és cultura  popular quan en el fons és un invent dels anys 80 i, per ser exactes, més que un invent va ser un accident que va néixer per casualitat durant un cercavila de foc organitzat a la capital per algú de la nostra ciutat, si no em falla la memòria. I si em falla, disculpes. 

Els correfocs eren Judes pels fonamentalistes fa 35 anys i ara, els més tradicionals, t’expulsen per no portar les espardenyes reglamentàries.  

Parlant de tradicions, als balls de diables també era tradicional que només hi ballessin els homes. En alguna colla de les dites “tradicionals” per ells mateixos, a les dones ens anomenaven “mobles”. Quin disbarat! Amb això el que vull dir és que les tradicions canvien i que el que ahir valia, ara ja no val. I que el que avui està bé, demà no ho estarà. La vida és així: avui la barra del bar de la Festa Major està plena de frankfurts, ja em direu si això és normal. 

Però deixeu-me tornar al tema central, que sempre em despisto: m’he entretingut molt llegint  comunicats de diables enfadats, amb colles expulsades, amb balls que no volen ballar si no ballen uns altres. Vilanova, la Geltrú. La Geltrú, Vilanova… Problemes de relacions? Coses de poble(s) petit(s). 

A Vilanova hem tingut les nostres petites batalles. Ara els de Sitges han pujat l’aposta i Vilafranca encara no ha piulat. 

Deliciós! 

I ara, mentre esperem Sant Fèlix, passarà la calor i arribarà el fred. I no haurà canviat res. Uns carrers tindran contenidors soterrats i als altres els hauran tret. Perquè a Vilanova, com a la resta de les ciutats hi ha coses inexplicables.  

Trobaran la manera de justificar-ho, perquè sempre trobem justificacions per a tot. Però si es van retirar els contenidors soterrats perquè eren insostenibles, com pot ser que ara se’n recuperin alguns? I per què només alguns? Per què en un carrer sí i en el carrer paral·lel no, si tots dos donen a la mateixa plaça? Per què els nous pisos d’un milió d’euros tindran contenidors soterrats i els del carrer de sota no? 

Vilanova és una ciutat fascinant on mentre pentinem el gat i corre l’estiu passen coses. I mentre passa la calor i discutim del foc, del patrimoni, dels protocols i de l’ordre, a ningú se li fa estrany tenir un supermercat al mig de la plaça de la Vila, que els arbres del carrer Llibertat portin anys sense podar-se, que es cremi una palmera acabada de plantar o que hi hagi més colles de diables a la ciutat que Centres d’Atenció Primària. 

Ara que l’estiu se’n va i comença a refrescar, ara que surten xampinyons als nostres parcs, tornaré a casa i seuré uns dies a descansar i callar. 

Per cert, i no és per posar més llenya al foc, però quan acabeu d’endreçar totes aquestes coses de la cultura popular, podríeu passar per la Sala. És un espai fascinant. Hi he anat tres o quatre cops aquest any i no hi ha un lloc millor per entendre la magnitud de la solitud i el silenci que aquest no-lloc. No hi va ningú.  

I entenc que aquestes batalletes els semblin poca cosa als de Sitges. Ara a veure què passa a Vilafranca; segur que els de la més típica no voldran quedar-se enrere.