Aterreu la mirada

Després de temps d’alçar la mirada, de centrar l’atenció en el cel, segurament deu ser ja un bon moment per a aterrar-la.           

No intento ignorar la importància científica que té un fenomen astronòmic com un eclipsi, però els mitjans i les institucions s’hi ha abocat d’una manera que semblava que volien captar la nostra atenció lluny de la Terra.

També l’acumulació de notícies a l’entorn de la “calorada” afavoria que alcéssim la mirada vers el sol i els pocs núvols, mentre exclamàvem: quina calor!!! I espera, que encara n’ha de fer més!!!  Això no es pot aguantar...

I mentrestant, a nivell de terra, els problemes segueixen la seva derrota cap a situacions més greus. El fenomen astronòmic va mobilitzar molts milers de persones i molts d’altres no es van mobilitzar perquè no els calia, però hi estaven “enganxats”.

Un fenomen esportiu, l’obtenció del Campionat del Món de futbol, va fer sortir al carrer quasi un milió de persones a Madrid i unes vuitanta mil a Barcelona. Un fenomen astronòmic, un fenomen esportiu..., però què passa amb els fenòmens socials? Ens mobilitzem igual?.

Si aterrem la mirada i ens fixem realment en els drets social veurem que van a mal borràs, de mal en pitjor, que aquests drets tendeixen a una privatització més o menys clara o descarada, fins i tot. Per què no ens movem efectivament i acabem acceptant una situació que és injusta i contrària a la legalitat? No podem seguir alçant la mirada i tancant la boca...

A Catalunya més del 58% dels hospitals del sistema públic depenen d'una gestió privada, ja sigui mitjançant entitats concertades, fundacions o mútues. És el percentatge més alt de tot l’Estat. Quasi el 32% de la ciutadania compta amb una assegurança sanitària privada complementària, pressionats per una  llarga llista d'espera i la tensió que viu la sanitat pública primària i hospitalària.

Catalunya té un dels percentatges d'escolarització concertada més alts d'Europa, integrada dins del sistema educatiu des de la Llei d'Educació de Catalunya (LEC). L'ensenyament segueix un model dual de centres públics i concertats (titularitat privada finançada amb fons públics), on s’observa el pes creixent de l'oferta privada pura. Això passa, especialment, en el cas dels serveis educatius complementaris com ara menjadors, activitats extraescolars, o el suport educatiu i a l'alumnat amb necessitats especials.  Es fa amb la subcontractació d'empreses privades o fundacions. També la privatització augmenta significativament en etapes com la formació professional (FP).

A Catalunya, i a Espanya també evidentment, la crisi de l'habitatge està provocada per uns preus de lloguer i compra molt alts, per damunt dels salaris. El cost del lloguer i la compra puja molt més ràpid que els sous de la gent. La disponibilitat de vivenda pública queda entre un 1,5% i un 2% del total. Es calcula que un 40% de les llars han de fer un sobreesforç econòmic per pagar el lloguer. Catalunya té pocs habitatges socials si es compara amb la resta d'Europa. No es construeixen prou pisos nous per a totes les noves llars que es formen cada any. Davant d’aquesta situació els joves (sous baixos i preus d’habitatge alts) triguen molt més a poder marxar de casa dels pares, i moltes famílies gasten gran part del seu sou només per pagar la vivenda.

Hi ha més privatitzacions, però els drets socials també es poden malmetre amb un mal funcionament de les institucions encarregades de vehicular aquets drets. És una evidència, per exemple, que l’ensenyament no funciona bé. Els nois i noies tenen el dret de rebre un bon ensenyament públic, i el deure de formar-se mitjançant l’exercici d’aquest dret.

I podria seguir parlant de més casos (administració, justícia...), però no cal allargar. Aterrem la mirada aviat, hi ha qui no aparta els seus ulls de la cartera. Si no ho fem, podem prendre mal. La mort de Gaudí pot ser un bon exemple...