L’Odissea, el cavall de Troia i l’escola I

La vida és en gran manera
una qüestió d’expectatives.

No sé el que ofereix el futur,
però sé qui té el futur a les seves mans.

Homer.

Comença el curs escolar, acadèmic si li volem donar un caire més profund i institucional i, amb ell, un nou inici de moltes coses. El pròxim vuit de setembre. Sí, un dimarts i gairebé una setmana abans del que tocaria (coses de la política que no tenen res a veure amb les necessitats reals dels docents), milers de nens i joves canviaran les seves etiquetes per les d’infants, alumnes i estudiants. El dia 8, també, serà el moment en què molts pares i mares respiraran tranquils i tranquil·les, després d’un llarg estiu que posa al límit paciències, límits i, cada vegada més, conciliacions laborals. El dia 8 serà, també, una data plena de nous propòsits, promeses a complir i somnis per abastar.

És curiós, però darrerament penso que tots els que ens dediquem al món de l’educació, com també les petites personetes que tenim al nostre càrrec, tenim la sort de viure dos inicis d’alguna cosa al llarg de l’any. D’una banda, està Cap d’Any, el moment en el qual se suposa que hi ha un nou inici de quelcom més rellevant més enllà del pur comptatge gregorià que regeix la nostra societat occidental. D’altra banda, l’inici del curs escolar, moment en què tenim l’oportunitat de tornar a fer el mateix exercici, com si el cronòmetre hagués arribat a zero i toqués tornar-lo a posar en marxa.

En el meu cas, començaré el que serà el meu quinzè curs a la mateixa escola i setzè en exercici d’aquesta meravellosa professió vocacional. Tres lustres dins del mateix centre, sis anys com a sotsdirector. No ens enganyem: és molt temps. Tant que un mateix pren consciència que ha passat gairebé la meitat de la seva vida en un mateix lloc. Aquesta és, sens dubte, la meva relació més llarga i, malgrat uns quants entrebancs, la menys tòxica. Suposo que són coses de fer-se gran i del procés d’acceptació que, com a adults, acabem fent.

Crec que, una vegada més, m’he desviat del motiu principal de l’article. Permeti’m, estimat lector, presentar-me. Em dic Stoner (evidentment, és un pseudònim) i, de la mateixa manera que el curs passat, l’acompanyaré al llarg d’aquests nous mesos de forma mensual. Això sí, li he de fer una advertència. Si el món de l’educació, la música, l’art o el cinema li criden l’atenció, quedi’s. Si la resposta és negativa, el convido formalment i amablement a marxar cap a una altra secció d’aquest magnífic diari digital. En aquest món postmodern de velocitat, IA i continguts llampec no estem per perdre el temps, així que no li faré perdre el seu.

Començo un cicle de dos articles el títol i l’eix dels quals principal és una de les superproduccions més importants de l’estiu, i probablement de tot el 2026. Estic parlant de l’adaptació cinematogràfica de l’Odissea per part del director Christopher Nolan. El que no farem a l’article és parlar de la mateixa adaptació, de si es tracta d’una revisió americana postmoderna de l’obra d’Homer, de si els herois s’han estovat respecte a la visió original, de si és necessari complir amb compromisos racials descrivint la dona d’Agamèmnon i la mateixa Elena de Troia amb actrius de color. Tampoc parlarem o entrarem a valorar si el mateix Agamèmnon és el nou Batman preclàssic amb la disfressa que li posa el director, o les errades garrafals de vestuari amb els soldats, o si el mateix cavall de Troia està tan perfectament construït com si s’hagués fet avui dia a tall làser.

Del que sí que parlarem és del missatge i del contingut educatiu que pot arribar a tenir tant l’obra del director americà com, sobretot, el contingut del poema homèric. És per aquest motiu que he volgut començar el primer dels dos articles amb dues cites originals de l’Odissea d’Homer perquè, des del meu punt de vista, tenen una lectura molt interessant des d’una mirada educativa. En aquest primer article em centraré en la figura del cavall de Troia, la seva simbologia, el seu significat i el que representa des d’una perspectiva mítica. Ara que comencem el curs tal vegada hauríem de reflexionar i pensar si en el sistema educatiu actual existeix algun cavall de Troia, o fins i tot si nosaltres, especialment els que exercim aquest meravellós ofici, tenim el nostre propi cavall de Troia dins nostre. O si dins del propi sistema actual hi ha més d’un cavall de Troia intentant entrar a cadascuna de les nostres escoles i les nostres aules, per part de l’administració, del govern, fins i tot del poder econòmic, per, quan arribi el moment, alliberar els soldats que acabaran destruint-nos. Tal vegada és una visió, però no ho crec. Fa moltíssim temps que aguantem unes certes coses que no haurien de ser aguantades. El col·lectiu docent s’ha manifestat i ha aconseguit algunes victòries que, d’altra banda, no són ni més ni menys que el mínim exigible a l’administració perquè el nostre ofici sigui un treball digne.

El cavall de Troia representa l’astúcia dels grecs perquè, sota la ingenuïtat dels troians (i per la seva fe), aconsegueixin conquerir un regne en un principi inexpugnable. Tal vegada l’escola és el nostre regne inexpugnable i l’administració representa els grecs que ens van enviant aquests cavalls de Troia de tant en tant perquè acabem perdent les nostres batalles. L’educació és el més important i el que pot canviar veritablement el món, així que no hauríem de confiar que el cavall esdevingués una ofrena i una cosa bona. A la pel·lícula així com al poema grec, els forasters acaben conquerint els troians, saquejant la ciutat, destruint-la, matant els seus habitants i demostrant el seu poder hegemònic a tot l’Egeu. En aquest nou curs que comença esperem aconseguir vèncer tots els cavalls de Troia que ens siguin enviats a les nostres escoles, i mantinguem els nostres refugis intactes, perquè continuïn sent inexpugnables i els seus habitants, nens i nenes, adolescents i estudiants, continuïn podent gaudir d’una educació lliure, veritable i justa. Com diu Homer, no sabem què ens oferirà el futur, però, sens dubte, és a les nostres mans.