Qui mana no paga

Hi ha una part opaca de les ajudes públiques que els bancs encara no han tornat o n’han tornat una petita part. Tant Mariano Rajoy com Pedro Sánchez han volgut minimitzar aquesta quantitat per por del cost que podia tenir políticament la divulgació del volum real del rescat de la banca.

Fa uns dies el ministre d’Economia, Comerç i Empresa explicava, satisfet, que estàvem ja en pau amb Europa perquè Espanya havia tornat ja més del 75% del préstec europeu (MEDE) que va rebre l’any 2012 pel rescat de la banca i, molt especialment, de Bankia. Ara Espanya ha pagat 4.575 milions d’euros, que units als retornats anteriorment, sumen 34.047. Com que n’havia rebut 41.333, en queden encara 7.285 que s’han de tornar entre 2026 i 2027. Però aquest aparent “quasi retorn” no és real, i hauria de ser estudiat acuradament, analitzat i, fins i tot, sotmès a judici del Tribunal de Comptes. El Govern de Mariano Rajoy va prometre que “el rescat bancari no costaria ni un sol euro al contribuent”, però l’Estat no recuperarà, ni molt menys, tots els diners públics que es van destinar (que nosaltres vam destinar) a salvar la banca.

El Tribunal de Comptes xifra en 58.000 el milions públics que s’han destinat a rescatar la banca. Siguin 58.000 o 41.333 els milions, la banca n’ha tornat únicament 6.922. Si mirem els beneficis que la gran banca espanyola ha tingut entre 2021 i 2026, veurem que ha guanyat 161.860 milions. És normal i acceptable el que ha retornat? Si és que hauria pogut retornar tres vegades el préstec rebut! Ja sé que ha de donar beneficis als seus accionistes, però diuen que primer s’han de pagar els deutes, i amb aquest argument es retallen les inversions en drets socials i serveis públics.

Ens fixem en Bankia? La presidia Rodrigo Rato, ministre del PP, i va ser absorbida per CaixaBank. L’Estat hi té una participació del 16,1% i espera recuperar 9.000 milions. I la resta? Perduts... Recordeu allò “el rescat bancari no costarà ni un sol euro al contribuent”? Rajoy dixit.

En la darrera nota emesa pel Banc d’Espanya, any 2019 (la darrera, no n’ha fet més), considerava que únicament es podria recuperar, com a molt, un 21% de totes les ajudes públiques.

Per poder rebre el préstec europeu (MEDE) Europa va exigir la creació de la Sareb (el banc dolent), que va ser fundat el 2012 amb la participació majoritària de l'Estat. Hi van anar a parar actius immobiliaris que la banca ja no volia, uns 300.00 milions. Els actius s’han depreciat, i el 2024 ja tenien un patrimoni negatiu de 14.000 milions.

Molts economistes, com el professor universitari Carlos Sánchez Mato, de Madrid, consideren que a finals de 2032, que és quan s'acabarà de pagar la factura segons va establir al seu dia el Govern de Rajoy, el deute real, ben comptat, rondarà els 140.000 milions d'euros i s'acabaran convertint en deute públic.  

Ningú ha dubtat mai que Espanya podria pagar el préstec del MEDE. El problema aquí és que no ho haurà pagat qui ho havia de fer, els bancs. Ha faltat voluntat política per a pressionar-los, i per això qui mana no paga, paguem nosaltres.