Menys postureig i més ajudes: la gent gran no viu de paelles

Aquests dies hem pogut llegir als mitjans locals la magnànima i emotiva notícia: el Vendrell enceta tres setmanes senceres de Festes de la Gent Gran.

Un desplegament d'il·lusió que inclou caminades, paelles populars, flashmobs i fins i tot una desfilada de moda vintage. Escoltant els discursos de benvinguda i veient les fotos dels regidors de torn fent-se la foto de rigor, un podria pensar que vivim al paradís geriàtric de la Mediterrània. Tres setmanes de garlandes, música de ball i un bany de masses per recordar-nos a tots com en són de «vitals i estimats» els nostres avis.

Com a xou de cara a la galeria i exercici de postureig institucional, no se'ls pot negar que la posada en escena és fantàstica. La pega és quan apagues els altaveus, reculls el confeti i trepitges la vorera real.

L'altre dia, precisament, em trobava una veïna del poble. Una dona de 82 anys, d'aquelles que han treballat tota la vida i han aixecat famílies a base d'esforç. Em mira, sospira amb amargor i em deixa anar sense anestèsia:

— «Estic maltractada.»

A una se li queda la cara de pam i tap, estupefacte, imaginant-se en un segon el pitjor dels drames familiars o un delicte execrable. Amb la cara desencaixada, li pregunto:

— «Però per qui, senyora?! D'on ve això?!»

I la seva resposta, directa com un clatellot i seca com un tro, em va deixar ben estabornit:

— «De les administracions!»

I quanta raó té la bona dona. Quina meravella de sistema! A la gent gran els oferim un flashmob i un tall de paella al setembre, però quan necessiten una ajuda de dependència, un recurs social o un cop de mà real, els regalem una ginkana burocràtica de divuit mesos d'espera. Perquè no hi ha res més revitalitzant als 80 anys que barallar-se amb la demanda de cita prèvia per internet, un contestador automàtic amb veu de robot i una muntanya de paperassa que es mou a la velocitat d'un cargol anestesiat.

Resulta sorprenent la velocitat d'eficiència que tenen als despatxos oficials per contractar la xaranga i encarregar el ball, i la lentitud exasperant i freda quan es tracta de tramitar un ajut vital. Sembla que a les nostres administracions se'ls hagi oblidat un petit detall: la gent gran no menja serpentines ni paga les factures amb diplomes de consolació. La gent gran no necessita que se'n recordin d'ella durant vint dies de festa per netejar consciències i fer-se la foto al diari. Necessita ajudes ràpides, dignitat, acompanyament i protecció les 24 hores del dia, els 365 dies de l'any.

Senyors dels despatxos: guardin les garlandes, baixin de l'escenari i posin-se a tramitar expedients d'una vegada. Menys xou vintage i més eficiència social.

Està molt bé ballar un pasdoble un dissabte a la tarda, però el dilluns al matí aquelles mateixes persones grans tornen a estar soles, desprotegides i atrapades en la lentitud d'uns Serveis Socials que, massa sovint, les deixen desemparades. Menys Festa Major i més respostes humanes a les necessitats de cada dia!