-
Tribuna
-
Francesc Hernández
- Vilanova i la Geltrú
- 18-11-2026 14:09
Juan Hernández Sánchez, assegut a la dreta, durant la Guerra Civil. Eix
Besavi assassinat, avi empresonat i oncles exiliats
El juny de 2020 al meu pare, Francesc Hernández Hernández, de 97 anys, li quedava prop d'un mes de vida. Tot i estar bé de salut, i havent passat uns exàmens mèdics i una analítica de sang normal, al cap d'una setmana es va desmaiar. En el servei d’urgències de l’Hospital de Sant Antoni, el cap d'hematologia em va comunicar que el pare patia la leucèmia més agressiva i no es podia fer res per ell. Així que vaig passar tot el temps acompanyant-lo fins que ens va deixar.
Quan es trobava despert, tractava de parlar tant com podia i vaig engrescar-lo perquè m'expliqués la seva vida i el que recordava de la família, cosa de la qual mai no havíem parlat gaire. Sobretot, de la Guerra Civil! I aquest és el seu relat.
De Mazarrón a Vilanova
A finals del segle XIX i principis del XX a Espanya es produeix una crisi econòmica molt important. La manca de planificació dels governs, l’esgotament dels recursos miners i la nul·la planificació agrària van fer que moltíssima gent emigrés cap als llocs d’Espanya on hi havia més oportunitats. La família del meu pare era de Mazarrón (Múrcia), on es va produir un tancament de les mines que els va portar a emigrar cap a on hi havia treball, a Catalunya. Els meus besavis, Pedro Hernández Guillén i Agustina Sánchez Escribano, van arribar el 1914, junt amb la seva filla gran, la meva àvia Isabel, i tres dels sis fills que van sobreviure dels deu que van tenir. El besavi era dinamiter/barrinaire a les mines de Mazarrón.
L’avi Pascual, assegut, amb la seva filla Francisca, i els fills Francesc i Pedro
Uns van trobar feina als tallers ferroviaris de la vila, un altre en una fusteria/ebenisteria.
El meu avi, Pascual Hernández Sánchez, va ser l’últim a arribar, l’any 1922. Quan es va quedar sense treball a Mazarrón va marxar a Santa Elena (Jaén) i d’allà va venir a Vilanova. Era minaire especialista en rentatge de minerals i, a més, tenyidor de draps i paper.
Afiliats a la CNT i la FAI
El besavi aquí va trobar feina com a paleta autònom. També va treballar en la construcció del pantà de Foix, igual que el meu avi. Va intervenir a Barcelona en la construcció de l’Exposició Internacional, a la zona de la plaça d’Espanya.
L’avi, que al principi treballava de paleta, després va passar a la Paperera. El meu pare suposava que en aquesta època van començar les inquietuds polítiques dels membres familiars. El besavi s’afilia a la FAI i l’avi i tres cunyats, a la CNT. La besàvia era molt religiosa. Sempre portava a la cintura un gran rosari, com les monges, i passava el dia treballant a casa i resant el rosari.
La família es va traslladar a diferents domicilis, fins que el meu avi va poder comprar una casa de tres pisos i altell, bastant gran, al carrer de la Salut. Allà vivien els besavis, la mare de la besàvia, els avis i el petit Gabriel que més tard, quan es va casar, va marxar a viure amb l’Asunción, una noia que pertanyia a les joventuts llibertàries de la FAI. Gabriel va començar treballant com a ferroviari, però aviat va entrar a la Pirelli, on formava part del comitè empresarial per la CNT.
El besavi feia gala de la seva militància i anava pel carrer amb el barret anarquista (vermell i negre).
El pare va néixer el 1923. La primera escolarització la va fer amb unes mestres a la rambla dels Josepets i després als Escolapis (classes dels nens pobres), fins que el 1934 el seu avi el va treure d’aquesta escola religiosa i el va portar a l’Escola de l'Ateneu, a la Rambla Principal, que era una escola de professors anarquistes, anomenada també Escola Natura.
Arribada la guerra, molta gent sortia armada al carrer, on hi va haver molta violència. El besavi tenia una escopeta de caça Winchester 65, per caçar conills i aus, d’un sol canó i de palanca. La portava sobre l’espatlla quan sortia per anar al treball amb el seu barret de la FAI.
Presumpte suïcidat, amb dos forats al coll
El 21 de novembre de 1937, el meu besavi fou trobat inconscient, en un portal del carrer de l'Aigua, a prop de la seu del seu partit. Tenia una ferida de bala a la cara anterior del coll, a la base de la mandíbula inferior. Fou traslladat a l'hospital encara viu. Quan arribà la família, el trobà en una habitació custodiat per dos guàrdies civils i emmanillat al llit, segons em contà el meu pare. No van deixar entrar a la família dient que esperaven que expliqués per què s’havia disparat al coll, que si estava deprimit pel curs de la guerra... en fi, que ho van vendre com un suïcidi. El besavi va morir quan feia nou hores que l'havien trobat en el portal. El pare em va dir que, abans que se l’emportessin, va voler veure la ferida. Va destapar la gasa i va trobar que tenia dos forats al coll, un a sota de l’altre. Dos orificis de bala. Tot i que és impossible que una mateixa persona es dispari amb un Winchester 63 de palanca dues vegades, el van enterrar com a suïcida a fora del cementiri. Van haver de passar més de dos anys per poder-lo traslladar al nínxol familiar.
Quan començà la guerra el 1936, els obrers de la Pirelli van prendre el control de l'empresa, que passà a fabricar components per l’exèrcit republicà. Gabriel, oncle del meu pare, fou nomenat cap, encarregat de controlar la producció. Passaren a fer màscares antigàs i també cables per disparar canons d'artilleria grossa, mitjana i petita. També feien cablejat per a vaixells de tota mena, borses d’aigua per hospitals, cables per lavatives i peres per netejar orelles. Rodes per grans camions i cotxes katiuska. Càmeres de moto, bicis i cotxes. Botes d’aigua de canya alta i mitjana i sabates per la pluja. Grans tubs per descarregar petroli dels petroliers. Matalassos de goma espuma per llits d’hospital. De cables en feien de molts tipus i la producció s’ajustava a les demandes d'allò que es necessitava, com per exemple cable telefònic o cablejat de qualsevol mena de maquinària.
Els germans Gabriel i Pedro Hernández Sánchez, durant el seu exili a França
El meu pare va explicar que ell i Gabriel aconseguiren que els responsables de la Pirelli en aquella època, Vecchio, Minella i els germans Mansilla, aconseguissin un passatge d’avió en l'últim vol que va sortir del Prat cap a Itàlia. Igualment assegurà que el senyor Minella, a través del president del pòsit, també militant de la CNT, va fer possible que un quillat el portés a alta mar, on va poder abordar un vaixell mercant que anava a Palerm.
Pel que fa als germans Mansilla (cúpula de Pirelli), el meu besavi primerament els va amagar a la seu de la FAI al carrer de l’Aigua i quan li va ser possible els traslladà al carrer de la Salut número 11, junt amb el rector de la Geltrú que la meva besàvia va acollir.
Gabriel no va durar molt en aquesta feina, ja que el març del 38 ell, el meu avi i tres germans més van anar de voluntaris al front de l’Ebre, junt amb el meu avi, que ja tenia 51 i no havia fet la mili per ser fill de vídua.
Abans d’entrar a Vilanova, un grup de les tropes nacionals van fer nit a Mas Palau i van requisar cavall, mula i menjar als masovers. L’endemà, quan van arribar a la plaça dels Carros es van trobar el pare, que anava a buscar aigua a la font. Un tinent el va aturar i van fer que els acompanyés a la Plaça de la Vila. Allà, mentre els mostrava les sortides dels refugis, es van disparar alguns trets des de la torre que té una casa de la plaça dels Cotxes. Els soldats van replicar els trets i, quan aquests van acabar, per megafonia els van comminar a obrir finestres i mostrar les mans sense armes. Després van fer que la gent que vivia a la plaça sortís a rebre el general Yagüe i les seves tropes.
Lluitant amb la Resistència francesa
Durant la retirada, el meu avi Pascual fou tancat primer al camp de Saint-Cyprien i més tard al d'Argelers. Després de ser alliberat, va passar uns nou dies sense tenir res per menjar. Per això va entrar a robar en una masia i va ser enxampat per la gent del mas. La Gendarmeria el va deportar a Espanya i va ser enviat al camp de concentració de la Universitat de Deusto (Biscaia) i tractat com un esclau fins que va ser alliberat per un oficial de l’estat major de Franco, Ramón Martín Portugués, que era cosí de la meva àvia.
El seu fill Pedro fou empresonat en el mateix camp d’Argelers i més tard integrat a la Companyia de Treballadors Estrangers número 130.
L'oncle Gabriel, també fou tancat en un camp de concentració. Més tard va formar part d’un batalló de treballadors republicans a Firminy, a la Vall del Loira. En acabat, va trobar feina a la mineria, com ja havia fet anys abans a Mazarrón. En aquest cas, va treballar a 15 quilòmetres al sud de Lió, durant un període curt. La feina que va fer al llarg de molt de temps amb pols de sílice li va provocar una silicosi. En aquesta zona va col·laborar puntualment amb la Resistència en sabotatges a trens, en la voladura de túnels i camions de l'exèrcit alemany. Durant l'ocupació alemanya de França, i vivint a Lió, Gabriel fou detingut per la Gestapo i empresonat. Condemnat a ser deportat a un camp de concentració a Alemanya, va poder fugir, amb dos companys, gràcies a la intervenció d’un metge francès que segurament col·laborava amb la Resistència. Anys més tard, el Govern alemany el va indemnitzar amb una petita quantitat pel temps que va passar a la presó de Lió. Va morir a França.
Juan, un altre germà del pare que s’havia quedat a Vilanova, va ser detingut i ingressat a diferents camps de concentració d’Andalusia. No va poder tornar mai més, exiliat a perpetuïtat a canvi de no ser afusellat. Va morir a Algecires el 5 de maig de 1979, a 83 anys.
Besavi assassinat, avi empresonat i oncles exiliats
Conseqüències de la maleïda Guerra Civil: besavi assassinat, avi empresonat en un camp de concentració i oncles exiliats. Uns drames familiars que van fer que el meu avi acollís a casa seva fins a nou nebots.
Mentre l’avi era a Deusto el meu pare, de 15 anys, havia de llevar-se a les tres o quatre de la matinada i, amb el seu germà de tretze anys, anar al Pas del Bou o al Prat a collir verdures i fruites per un pagès. Tornaven carregats com animals. I al matí, cap a l’escola.
A la Casa d’Empara, Gabriel Hernández Sánchez i la seva germana Isabel, al centre. Als costats Joana i Asunción Hernández Bou, filles de Gabriel
Va ser una postguerra molt dura. Al pare, com a fill de republicans, el van fer anar a desenrunar l’Església de Sant Antoni i després al camp de futbol, a rebre instrucció militar i ‘Formación del Espíritu Nacional’.
El pare em va explicar moltes coses en el seu llit de mort. D’aquesta manera va trencar el pacte de silenci que sempre havia mantingut junt amb els avis i els oncles.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Subscriu-te ara!Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals:
Segueix-nos a WhatsApp! Segueix-nos a Telegram!També pots escollir Eix Diari com a font preferida de Google i no perdre't les nostres notícies