Valors en decadència

L'esforç comença per un mateix, per les seves ànsies d'una vida millor, per la seva ambició personal de prosperitat, per obtenir una millor retribució moral a diari. Però això no s'assoleix si no és amb una base d'educació, amb respecte, ètica personal i professional i, sens dubte amb constància i amb esforç en l'estudi, en el treball, en la vida diària.

A esforçar-nos, ens ensenyen els nostres pares, els nostres familiars més pròxims i els nostres mestres en l'inici dels nostres primers passos. No s'arriba a ser un bon professional, un bon esportista, un bon polític, una bona persona en definitiva, si no és amb valors. ¡ No som res, sense valors !

Tanmateix, en molts casos, la nostra societat i les persones que la integrem, pateixen o a la meva opinió, obliden aquests valors i altres molts. Valors que haurien de ser molt presents en la nostra vida diària.

No són de rebut esdeveniments com violacions, assassinats de menors, violència de gènere, pornografia en els medis, minva de la base i el respecte familiar i a nostres majors, a professors, extensió i excessiva permissivitat en l'ús de drogas...etc. etc.

I la qüestió és: ¿Qui hauria de liderar l'exemple per a una societat millor?: ¡ Tots nosaltres !. Començant pels pares, la família, els educadors, els nostres mitjans de comunicació, els poders públics, i especialment, els nostres legisladors. Però lamentablement, es palpa una degradació d'aquests valors en tots els àmbits de la nostra societat. Hi ha naturalment excepcions; però és també bén cert, que el descrèdit dels nostres governants és cada dia més patent, que les lleis que governen el nostre procedir, són fora del seu temps; que es queden enrere i no s'anticipen als esdeveniments, que és per al que haurien de treballar els nostres legisladors, Qué alguns dels nostres polítics s'emboliquen en disputes contínues de corrupció, suborns i prevaricacions entre ells i els seus partits; que ens donen molts d'ells, exemples penosos de gestió, d'ambició personal, orgull mal entès i hipocresia..... Ells s`esforçan perquè no sapiguem gens de cert; a caminar per “l’esquerra" o per la "dreta", per camins sinuosos i pedregosos. Poques vegades per un camí recte, menys encara, per un camí assolellat.....Mes aviat, per camins relliscosos.

Ens ensenyen amb el seu exemple; que sol cal esforçar-se per assolir el propi bé, la pròpia satisfacció, curullar el nostre ego i carregar-nos de prepotència i orgull.

¿On queden doncs els valors?¿Com hem d'interpretar aquestes actituds? ¿On queden els ensenyaments de quan érem petits; on l’esforç, la constancia, la ética, la dignitat y la fermesa?. De sobte, sortim del nostre error llevat de que hàguem decidit fer-nos polític i llavors, el nostre esforç haurà valgut la pena.

Però a molts, ens queda la constancia, el continuar pensant que allò que ens van tractar de transmetre els nostres majors, nostres més propers, valia la pena practicar-ho contra vent i mareja. I així, amb la nostra constància, nostre erri que erri, nostre no decaure, la nostra persistencia; amb el nostre pensament en un objectiu, no parem fins a assolir allò per la qual cosa creiem mereixia la pena l'esforç i les conviccions. En la idea de vida, en la pròpia defensa d'un sentit de societat més equitativa, més honesta, més sincera, menys ambiciosa en el material i mes diligent i cooperadora.

Aquesta, hauria de ser la finalitat d'uns servidors públics i no, la seva pròpia meta final ambiciosa de poder, orgull i de prepotència; d'uns mitjans de comunicació, d'uns educadors i abans que res, d'uns pares i d'uns familiars.

Senyors/Senyores politics, prenguin consciència de que la llei de la majoria no és sempre sinònim de democràcia, llibertat i igualtat; de vegades és sinònim de tirania, prepotència i discriminació. En la democràcia, el que és sagrat són els VALORS, no els mecanismes per assolir o per mantenir-se en el poder.