Fragments que parlen de la unitat

La veu de “Fragments d’una pedra” no s’assembla a cap altra perquè és la veu genuïna del seu autor, sense retòrica que l’emmascari. La gran poesia és transparent, ja sigui la poesia de Joan de la Creu, ja sigui la poesia de Walt Whitman o la d’Allen Ginsberg, per posar dos exemples més moderns en el temps. Aquests exemples aquí són escaients, ja que en la poètica de Santi Borrell hi ha tant la presència d’un jo poètic que s’expressa en primera persona, com hi ha la veu impersonal i per tant, espiritual, d’una simbòlica pedra viva que parla a través dels seus fragments, àtoms o partículas elementals, un símil científic a la metàfora dels fragments d’una pedra.

Mercès al corrent d’un pensament sensible i a l’observació atenta i meravellada de la realitat, a “Fragments d’una pedra” el jo poètic de Santi Borrell es fa les mateixes preguntes que es fa un filòsof a l’hora de voler desvelar la realitat per comprendre-la. Santi Borrell és conscient, però, que la realitat en el seu sentit còsmic supera la nostra comprensió humana. És per aquesta raó que en els seus versos Borrell afirma sovint la impossibilitat d’arribar al cor de les coses si no és a través de la interrelació (a vegades fusió) afectiva amb les coses. El coneixement més aproximat de la realitat ens arriba a través de l’experiència d’unió amb tot allò que ens sembla aliè però del qual formem part, ja que la vida és una.

D’aquí ve que m’hagi referit a la mística cristiana-aràbiga de Joan de la Creu, però també a la mística panteísta de Walt Whitman o la mística beat-jueva d’Allen Ginsberg, cadascuna segons l’expressió d’aquests autors, per donar a comprendre aquesta actitud davant de la vida de Santi Borrell, que tendeix a unir el jo amb el tu, el jo amb els altres, i encara el jo amb allò altre, mostrada en versos com aquests:

     “Amb les pedres, escoltar
     la lentitud del temps.
     I amb els ulls
     de totes les persones,
     veure el món.”

Crec que estem d’acord en què la realitat, la veritat, el coneixement del món, la saviesa del món, és un bé compartit. Els humans som part de la realitat, per això no tenim tota la veritat. ‘No sé res de la meva vida’, diu Santi Borrell en un dels seus versos. En la vida humana hi conflueix el jo biogràfic, temporal, mortal, amb el jo espiritual, etern. Del jo biogràfic en podem saber alguna cosa, però el jo espiritual es va revelant a través d’experiències unitives o, com ens informa la psicología moderna, d’experiències al límit de la realitat palpable. Experiència mística, doncs, que no està pas fora del món sinó tot al contrari: és a través de les noces amb la realitat que se’ns revela el misteri de la vida. La vida no se’ns mostra només de manera intel.lectual sinó més aviat a través del respir de tot el nostre ésser, que és físic, psíquic i espiritual, àmbits que conformen un tot orgànic en xarxa. Una vida humana en plenitud no és altra cosa que la relació harmònica de totes les seves parts, partículas o fragments de la pedra viva que som en l’edifici sempre en construcció de la humanitat.

Amb “Fragments d’una pedra” Santi Borrell ha fet un salt creatiu considerable, fruit d’una maduresa personal en evolució. La seva inquietud vital, sempre expectant, no dóna res per tancat, ans al contrari: bona part d’aquest poemari està fet de preguntes en veu alta. Preguntar-se ja és respondre’s en el camí d’aprenentatge de la vida que, fragments com som de la vida, anem percebent-la també a fragments, llevat d’aquells moments de contemplació, d’experiència de comunió amb la realitat. És en aquests moments d’intimitat amb la vida que la vida ens parla de la seva unitat. En aquests moments l’ego, el gran enfosquidor de la realitat pura, desapareix. Aleshores

     “No penso en res,
     perquè tot pensa en mi.
     Miro totes les coses
     i sóc totes les coses.”