Josep Maria de Sucre i el seu art visionari

Josep Maria de Sucre (Barcelona, 1886-1968) que ho va ser tot, o gairebé: pintor, poeta, assagista, traductor, àcrata, criminalista, crític d’art i promotor cultural de tantes iniciatives en el món de l’art i la cultura, ha estat injustament exclòs del relat oficial de l’art català del segle XX.

Una exposició inaugurada el passat dia 16 de setembre de 2026 als Espais Volart, de la Fundació Vila Casas, pal·lia aquest oblit en les vigílies de complir-se els 140 anys de la seva mort, l’any 2028. Comissariada amb profunditat de discurs per Joan Gil Gregorio i Aitor Quiney, la mostra Josep Maria de Sucre. Activista i artista visionari, es podrà veure fins al dia 17 de gener de 2027. Per a l’ocasió, s’ha editat un magnífic catàleg.

Manca de sensibilitat? Deficiència cultural d’una societat cada vegada més mercantilitzada i banal? ¿Desagraïment envers qui va ser promotor del Cercle Maillol, vinculat a l’Institut Francès, el qual, mitjançant unes borses d’estudi, va permetre a joves artistes catalans anar una temporada a París a estudiar en els anys foscos del franquisme? Figura de les més rellevants en el desert de la postguerra, Josep Maria de Sucre funda els Salons d’Octubre, els Salons de Maig, i, prenent posició, dicta conferències en defensa de l’art i els artistes del moment.

Mercès a la seva inquietud espiritual profunda, i un ferm compromís amb el país –era independentista-, i amb els nous corrents artístics i intel·lectuals de les primeres dècades del segle, Josep Maria de Sucre va jugar un gran paper a Catalunya en el trànsit del Modernisme a l’avantguarda dels anys trenta com a poeta i com a crític d’art. Va ser una figura clau –en va ser president- de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, cosa que, poc o molt, li devia passar factura en la restreta època franquista.

Com a pintor, no va ser fins als inicis dels anys quaranta que Josep Maria de Sucre s’hi va dedicar de ple amb l’estil que li és característic: un expressionisme de caire psicològic que en els retrats busca captar els envitricolls de la psique del subjecte més que no pas la imatge física. Amb tècniques senzilles –ceres o guaix sobre paper-, Josep Maria de Sucre crea de manera espectacular aquesta fisonomia íntima, i generalment gens amable, en rostres estrafets, espectrals, màscares de l’horror que conformen el gruix de la seva obra plàstica.

L’any 1974, el crític Arnau Puig escriu: «La galeria de retrats elaborada tot al llarg de mig segle per Josep Maria de Sucre se’ns converteix en un dels testimonis més durs, més tràgics i més dramàtics del món que ens ha tocat viure. Darrere de cadascuna d’aquestes imatges hi ha una immensa lliçó de psicologia i filosofia. Una expressió gestual i gairebé cal·ligràfica d’una mà implacable al dictat de la seva intimitat».

Observador i testimoni de la realitat que no es veu a simple vista i, per tant visionari de l’invisible, cal no oblidar que Josep Maria de Sucre havia exercit de criminalista. En una entrevista duta a terme pel crític Cesáreo Rodríguez-Aguilera l’any 1962, Josep Maria de Sucre li comenta: «Tingui vostè en compte que vaig ser oficial criminalista des del 1903 fins al 1923, i que he vist l’entranya més íntima i més terrible de la sociologia humana. La humanitat em produeix pietat i fàstic».

En un camí d’absoluta autenticitat i rebutjant l’artifici buit, pietat profunda per la humanitat sofrent i nàusea per la humanitat degradada, es el que es veu, ben netament, en els rostres pintats per Josep Maria de Sucre. Amb l’afegit que la Guerra Civil (i encara la Guerra Mundial) en va subministrar a mans plenes, tant de sentiments de pietat com d’horror. L’angoixa i la maldat del segle és exposada en la finestra d’uns rostres que són la viva imatge del malson. Cal situar, de ple dret, com correspon, l’art visionari i testimonial de Josep Maria de Sucre en l’espai artístic i intel·lectual de la postguerra.