La columna de Serguei Dovlàtov

Acaba de sortir publicat el llibre La columna (LaBreu), de Serguei Dovlàtov (Ufà, Rússia, 1941 – Nova York, 1990). L’edició i excel·lent traducció és obra de Miquel Cabal Guarro. En el seu text d’introducció, Cabal Guarro informa que en aquesta edició s’hi apleguen totes les columnes, un total de noranta-quatre, que l’escriptor va publicar com a editor en cap del setmanari El Nou Americà. La primera vegada que se’n va fer un recull, l’any 1983, era una selecció de textos feta pel mateix Dovlàtov. En aquest moment, l’escriptor ja era reconegut.

Durant dos anys, Serguei Dovlàtov, fill d’una correctora armènia i d’un director d’escena jueu, va escriure una col·laboració setmanal a El Nou Americà. Des del seu exili (va arribar a Nova York amb la seva mare el 1979, l’esposa i una filla hi havien arribat un any abans), en va impulsar l’edició amb vigoria i perseverança. Això malgrat les moltes dificultats trobades pel camí, però també rebent les satisfaccions que atorga en l’ànim tirar endavant un projecte cultural engrescador que en bona llei va rivalitzar amb La Nova Paraula Russa, el diari rus més antic dels Estats Units i l’únic fins aquell moment.

En les seves columnes, Serguei Dovlàtov es refereix a la publicació rival. Com es refereix a tots els protagonistes i circumstàncies que van envoltar el setmanari El Nou Americà: en els seus textos l’escriptor hi transparenta la vida i miracles de les comunitats dels immigrants russos en relació a la vida americana que es van trobar buscant la llibertat i la democràcia que a la pàtria els havia estat negada. Cal recordar que ja a l’entrada en el món de les lletres Serguei Dovlàtov havia viscut la desagradosa experiència que el seu primer llibre publicat fos destruït per ordre del KGB.

Cada peça escrita per Serguei Dovlàtov constitueix una història que, atenent l’actualitat cultural, social i política, era celebrada en el moment de ser llegida i que ara, en virtut de la seva fondària moral, resulta tan actual com si fos escrita ahir mateix. Amb l’estil sorneguer, precisió estilística i lucidesa intel·lectual que caracteritza tota la seva narrativa, Serguei Dovlàtov observa el món. El món que ha deixat a Rússia: «Hem estat dècades sense dir res. Fent reverències als malparits. Somrient als delators. Resignats a tota mena d’infàmies». I el món que ara viu a Nova York: «I ara som aquí. Envoltats de llibertat, democràcia i pluralisme!».

En més d’una columna, com la publicada el dia 26 de juliol de 1981, com a periodista Serguei Dovlàtov es pregunta: «Qui són els nostres lectors? Aquests debats [a la redacció] fa un any i mig que no s’aturen». Tot diari, setmanari o revista vol saber quin és el seu públic tot i l’enorme diversitat dels lectors que, en el cas d’El Nou Americà, té un tret comú: que són exiliats del règim soviètic.

No n’enyora res, Dovlàtov, d’aquell règim totalitari que no deixava respirar. Però emociona llegir-lo quan en una de les seves columnes escriu: «Al matí surto d’hora a buscar el diari. Saludo algú. Compro uns panets per esmorzar. Comença el dia. I jo estic ben a punt. I després tot d’un plegat em ve al cap: “S’ha acabat la temporada turística al parc de Puixkin [on havia treballat]. Plou a Leningrad...”», de la mateixa manera que en un paràgraf més amunt de la columna ha dit: «Aquí [es refereix al seu barri de Nova York] no et pots sentir estranger. Aquí la meitat de la gent parla amb un accent monstruós...». En una carta que arriba al setmanari, escriu la corresponsal: «Diuen que us heu tornat americans». És clar. Sense perdre peu en el que és i tal com s’ha fet la personalitat de Serguei Dovlàtov, viure a Nova York el torna americà. I així és com amb altres col·legues, el febrer de l’any 1980 funda el setmanari El Nou Americà, com ho és ell mateix.