Literatura

Bavastells

Teresa Costa-Gramunt 27-05-2014 14:09 Lectures 1417

Arxivat a:

Eix. Portada de Bavastells

Eix. Portada de Bavastells

Al preciós llibre de microrelats, Bavastells, la seva autora, la poeta Marta Pèrez i Sierra, ens informa que al Llibre de contemplació de Déu, datat el 1272, Ramon Llull explica que, per contar històries, els joglars moros utilitzaven basvastells, o ninots d’aparença humana fets de fusta policromada.

Els nens i nenes de la meva època coneixíem els bavastells amb un altre nom, d’importació italiana: putxinel.lis. La meva mare ens duia, al meu germà i a mi, als jardins del Turó Parc a gaudir de la seva màgia. En ser àvia, també hi va dur els meus fills, però aleshores als ‘nostres’ putxinel.lis els anomenaven titelles, algunes fetes de guix o de paper maixé. Aquesta denominació la devia posar de moda el famós titellaire Didó, nom amb què era conegut Ezequiel Vigués, especialista en el guinyol lionès que havia après a París. Didó va fer escola, i té continuadors. Ara, en un text sobre la història de les representacions de titelles als Països Catalans, i que es troben documentades des del segle XIII, m’assabento que al segle XIX aquests ninotets a Mallorca en diuen teresetes. D’on deu haver sortit, aquest nom?

Ja adulta, en més d’una ocasió he contemplat, meravellada, espectacles de bavastells-putxinel.lis-titelles-teresetes, o marionetes, com també se’n diu d’aquests personatges amb aparença humana, sobretot al festival de titelles que cada any, des de en fa ja una pila, a principis de maig es celebra a Lleida. La meva generació va viure una revifalla dels titelles més enllà de les representacions per a infants: les funcions de titelles de fil o de guant eren una magnífica ocasió per a l’experimentació artística i teatral. Els titelles que van ‘viure’ els meus fills eren veritables figures artístiques sense perdre, però, la bonhomia edificant dels putxinel.lis clàssics de la meva infantesa.

Als anys vint i trenta del segle XX, abans de la Guerra Civil, una època d’agosarades experimentacions que es pot comparar amb la nostra època dels anys seixanta-setanta, l’escriptor Pere Coromines va escriure dues obretes de ‘sala i alcova’ per a titelles: L’amor traïdor i De plaer mai no n’hi ha prou, que va publicar plegades l’any 1927 amb el títol de Putxinel.lis. En un article publicat a la revista Putxinel.li, escriu Damià Barbany al respecte: Llegides les dues obres de Coromines, corroborem les seves paraules adreçades a advertir que el seu teatre de titelles no és un teatre per a infants. És, efectivament,  teatre per adults de la millor factura. És, un exemple més per a desmuntar la teoria errònia que el teatre de titelles només és vàlid per a nens i nenes.

Com les obres de Pere Coromines, els 50 microrelats que Marta Pérez i Sierra ha publicat a Bavastells (Walrus books) no són per a infants. Els protagonistes d’aquests relats estan inspirats en titelles reals creats al Taller de Marionetes Travi (Teresa Travieso). El llibre s’acompanya d’unes expressives il.lustracions a llapis de Pitu Álvarez.

Com els antics bavastells o putxinel.lis, aquestes titelles prenen vida literària en la imaginació creativa de Marta Pérez a l’hora d’explicar històries que franquegen amb total llibertat el gènere del relat. No són, doncs, relats lineals sinó que, com en els quadres de Cezánne, hi conviuen diversos plans de perspectiva, en aquest cas, plans existencials. No hi busquin tampoc els lectors d’aquests relats el temps convencional sinó més aviat el temps llegendari, el temps mític, el temps simbòlic, si bé posat al dia amb un llenguatge igualment trencador de motlles. Alguns dels petits relats que integren Bavastells, tot traspassant el mirall d’Alícia, ens traslladen al temps-que-no-passa de la infantesa, on tot és possible i on està encapsulada, intacta, la saviesa del món. No manquen en aquestes històries els protagonistes-titelles que tenen forma animal, com ara mussols, granotes, gats. Són tradicionals i exemplars les faules protagonitzades per animals amb comportaments humans. Tampoc no falten, com en un retaule gòtic o com en un quadre de Miró de la primera època, arbres elevats a la categoria de protagonistes, com en el relat del cirerer o el de l’ombra de la magnòlia... Ja ho hem dit: en el temps mític tot és possible. El temps mític és el temps de la poesia, i els poetes, com els antics joglars, són recreadors de mites, com Marta Pérez a Bavastells.


El blog de Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Un espai-estat d'ànim

http://elveldharmonia.blogspot.com

Ensenyament

L'escola està matant la creativitat. La creativitat està matant l'escola

Jordi Larregola

Jo, des de la meva sala de professors al Baix Penedès, només puc pensar amb tota sinceritat que la mala escola potser mata la creativitat, però que només una escola exigent, amb alts nivells d'excel·lència, pot alimentar-la

ENQUESTA WEB

L'Audiència de Barcelona acaba de denegar a un home l'adopció dels fills de la seva parella nascuts per gestació subrogada. El tribunal recorda que el procediment és il·legal al país. La gestació per subrogació o per substitució, la maternitat subrogada o els ventres de lloguer són un dels temes que més divideixen la societat.

Creus que s'hauria de legalitzar la gestació subrogada al nostre país?


No