Dona’m el saber del misteri

La publicació de la poesia completa sempre és una fita en el trajecte literari d’un autor, en aquest cas la poeta Joana Bel Oleart (Barcelona, 1965). Filla d’artistes, va créixer entre la barcelonina avinguda de Vallcarca i el poble d’Alella. Fa més de quaranta anys que Joana Bel viu al Maresme i prou que la seva mirada poètica s’ha empeltat d’aquella bellesa serena que es dona, i només és un exemple, en els poemes inspirats en la llum blava d’Ocata: «És pels ulls/ per on el paisatge de llum s’enfila...»

Pausada, per assaborir-ne la delícia, la lectura de Dona’m el saber del misteri (Voliana Edicions) ofereix una visió panoràmica de l’obra de Joana Bel, propicia el plaer de visitar de nou el seu potent imaginari poètic, invita els lectors a un nou diàleg amb la seva sensibilitat, amb el geni poètic que caracteritza la poeta ja des dels inicis. Ho va escriure Maria-Mercè Marçal l’any 1987: «Em va impactar per la riquesa de les imatges, per la subtilesa en l’evocació de les sensacions, per la sensibilitat aguda i matisada».

La maduresa literària de Joana Bel no ha fet més que accentuar la seducció d’uns poemes que volen, lluminosos com un estel, sense perdre peu en la realitat que es descriu a través de la delicada, subtil percepció dels canvis en la natura: «Matí d’inicis de calma/ per rastrejar el procés dels núvols:/ pedaços de cel que marquen el camí dels vents,/ petjades de boira que responen al joc de l’aigua»; o en la dicció tan transparent de les sensacions més íntimes: «Una ferida oberta, un naixement/ d’un temps que invoco/ sense conèixer».

A cura de Queralt Morros, a Dona’m el saber del misteri, de Joana Bel, trobem gairebé tota la poesia escrita entre els anys 1986 i 2024, així com podem llegir els comentaris que en el seu moment van escriure Maria-Mercè Marçal, Valerià Pujol i Montserrat Abelló respecte dels seus poemes. Tal com diu en el seu text d’introducció Queralt Morros, a Dona’m el saber del misteri es pot resseguir l’itinerari d’una poètica «oberta, sincera, crua i juganera a la solitud», s’hi poden llegir els versos d’una autora que a l’hora d’escriure «no s’adreça a la part racional des d’on mesurem la realitat i el temps».

Vaig conèixer Joana Bel a finals dels anys vuitanta a través de la lectura de Parèntesi, llibre que va publicar l’any 1987, LaSal, edicions de les dones. Aquest text singular havia guanyat el premi Don-na de narrativa 1986, si bé la narrativa que Joana Bel vessa a Parèntesi és d’un gran lirisme: és la prosa poètica que ara podem llegir de nou al recull Dona’m el saber del misteri, títol extret del poema inèdit Pregària.

En la poètica de Joana Bel, en la seva veu inconfusible que en aquest volum antològic es desplega també en tres llibres inèdits, hi reviuen, es fan paraula, els temes que ancoren a la realitat de l’experiència sensitiva subtilment enllaçats per una extraordinària imaginació creativa que a estones es fa visionària: «Somnis i més somnis/ giravolten encesos/ com cavallets de fira/ al voltant de l’instant». Com tot bon poeta, Joana Bel se situa entre els dos mons, o, dit d’una altra manera: entre els vectors de la realitat immediata i la realitat espiritual. Missatgera sense disfressa, amb versos nus, essencials, ens ofereix magnànima «allò que sé sense saber». El llibre s’acompanya d’unes il·lustracions d’Isabel Finat, un contrapunt visual a la poètica transcendent de Joan Bel, que ens dona el seu saber de l’indicible, la bellesa del seu misteri.