Resultats tramposos

No ho dic tant per l’evidència que els partidaris del no van fer unes promeses de millora i unes ofertes de canvis constitucionals que ara sembla que ja no son tan fermes com abans del dia 18 de setembre, com per la reflexió de com el sistema de votacions, en ell mateix, incorpora certes perversions que, en ple segle XXI, serien força fàcils de corregir si no hi hagués intencions amagades. Certament, en uns llocs més que d’altres. Només cal comparar, com s’ha fet de forma reiterada aquests dies, la situació d’Escòcia que motiva aquest comentari amb la de Catalunya que encara haurem de patir, pel que sembla, unes quantes setmanes més.

En el recompte de vots del referèndum escocès, va resultar guanyadora l’opció del no. No serè jo qui ho negui. Però m’agradaria compartir una certa picor democràtica. Perquè, en aquest paquet de vots a favor de quedar-se a Gran Bretanya, hi ha tant els ciutadans que no volen ni voldran sentir a parlar mai d’independència com els que, emmirallats per les promeses del primer ministre britànic en els darrers dies de campanya, van optar per triar la papereta del no. Hi ha, per tant, una sobrevaloració de la resposta negativa. Sobretot si aquelles promeses de més finançament i més autogovern acaben en paper mullat.

És una mica el que passa a les nostres eleccions amb els programes electorals. Qui no ha dipositat el seu vot a favor d’una determinada formació que li prometia un futur que desprès, per un all o per una ceba, ha acabat diluint-se en l’espai sideral? Però no per això el partit que el va recollir ha entonat un mea culpa i ha restat de la xifra dels seus electors el percentatge dels desencantats. Felipe González va seguir exhibint els mateixos vots abans i desprès d’entrar a la OTAN. Aznar va actuar igual amb la guerra d’Irak. D’aquí que parli d’una certa trampa.

Una trampa, insisteixo, que en ple segle XXI s’hauria de poder evitar o, com a mínim, minimitzar a través de les pertinents reformes. Perquè seguim anotant a la casella dels abstencionistes a tots els que no s’acosten a les urnes? El sistema britànic de registre de votants -per posar un exemple i una possible solució- permet descomptar dels potencials electors o participants, als que no creuen o no volen creure en el sistema i es neguen a votar. Segur que els ciutadans ens sentiríem millor si sabéssim que hi ha un determinat percentatge que no té ganes de jugar a aquest joc. I en quina xifra es concreta. De la mateixa manera que els polítics es defensen de les acusacions generalitzades de corrupció, els ciutadans volem defensar-nos de la globalització del passotisme que, quan les coses no els van com voldrien, els partits ens tiren a la cara. O no sortim al carrer quan ens ho demanen i la causa s’ho mereix?

Desprès ve el tema de les promeses electorals. L’altra cavall de batalla que el referèndum escocès ha mostrat en tota la seva cruesa però que podríem exemplificar en aquesta llei electoral que fa tants anys que esperem. També aquí la cosa podria millorar. Simplement amb l’existència d’un registre d’elles en el que els partits haguessin de fer constar el seu grau de compliment en la legislatura que comença. Amb tres categories possibles. Les promeses inexcusables per les quals, en cas d’incompliment, calgui demanar públicament perdó, les promeses probables, que es veuran ateses sempre i quan sigui possible fer-ho, i les promeses folklòriques, fetes en un moment determinat per acontentar un auditori però que no es té ni remota intenció de fer realitat.

La utilitat seria doble. Per un costat, per conèixer el grau d’implicació de cada partit (com més propostes inexcusables, més compromís es pren davant dels ciutadans) en la legislatura futura que es vota i, per l’altre, per recomptar el grau de compliment de les promeses i propostes fetes durant la legislatura que acaba. Dos elements que, de retruc, permetrien dir-li al ciutadà que pren una opció que ell també és, en menys grau però igualment, responsable del que fan aquells als que ell pensa votar o ha votat.

Segurament, els resultats no serien del tot innocents. Ningú és perfecte. Però honestament hem de reconèixer que serien millors que els actuals. O no?