Llistes obertes, imperatiu democràtic

Tot apunta que aquesta legislatura acabarà sense llei electoral catalana per vergonya de tots nosaltres. I dic per vergonya de tots en la mesura que tots els partits catalans en tenim alguna responsabilitat en aquest nou fracàs que arrosseguem des de 1980. Certament alguns en tenen més que d’altres, especialment en aquesta legislatura en la que CiU, ERC i ICV-EUA han treballat a fons per a dotar-nos d’una llei pròpia.

Però clar, que siguem l’únic territori de l’Estat sense una llei electoral  i que les eleccions al Parlament es regeixen per les normes que regulen les eleccions a Corts Generals, que tenen un caràcter supletori de la norma autonòmica, diu molt poc en favor del sistema de partits catalans.

Més greu és tot plegat si alhora no convisquéssim amb un greu deteriorament de la confiança de la gent amb el funcionament de les institucions, circumstància que exigeix, de totes totes, reformes regeneradores del sistema polític; reformes que tenen molt a veure amb la demanda de llistes obertes, que forma part d’un desig ciutadà molt compartit, segons tots els estudis d’opinió. Durant els darrers anys algunes plataformes ciutadanes plurals i amplies han reclamat en diverses ocasions una llei que dones més poder a la gent alhora d’escollir els seus representants.

I és que no només estem parlant d’un exercici de sobirania del Parlament previst en l’Estatut d’Autonomia (article 56.2 EAC)- que també-, sinó d’una necessitat de trencar amb un sistema electoral que no estimula ni promou un clar vincle entre representants i representats i que en canvi consolida l’endogàmia i el tancament dels partits. És veritat que el debat va més enllà d’aquesta qüestió. I en un país amb una forta concentració de població al voltant de la seva capital i un rera país amb menys pes demogràfic, les qüestions dels nivells de proporcionalitat i la representativitat de tot els territori també són rellevants…

Però avui l’imperatiu democràtic té a veure en fer més responsables els representants davant els seus representats. És innegable que una nova llei electoral no és la poció màgica que resoldrà tots els mals del nostre sistema (una lectura de “La Urna rota” és recomanable en aquest sentit), però la cura que hem de tenir de la democràcia mereix uns partits amb més generositat i sentit de país en aquelles qüestions que defineixen la qualitat de la nostra vida col·lectiva. I el sistema electoral a qualsevol país n’és principal. Una oportunitat perduda doncs que no ajuda a recuperar el vincle entre les institucions i la ciutadania que tanta falta ens fa.