Les altres preferents

Curiosament, fruit de l’escàndol de les accions preferents, si ara vas a contractar un producte financer, l’empleat de l’entitat bancària et sotmet a una mena d’examen de revàlida per poder garantir (és un dir) que has entès el que contractes i cobrir-se les espatlles de cara a possibles futures reclamacions. Per un cop, potser el capitalisme ens indiqui el bon camí.

Perquè si analitzem el moment actual del nostre procés d’independència, fàcilment hi veurem una contradicció que aquesta pràctica podria resoldre. I no del costat del votant –a qui tantes vegades es demana seriositat fins el punt de suggerir que hauria de passar un examen previ de capacitació- sinó pel del votat. De l’elegit.

Ara que, vista la nul·la o quasi nul·la capacitat d’assolir acords entre els diferents grups, es planteja la possibilitat d’anar a unes noves eleccions, els elegits i els grups als que representen, rebutgen aquesta opció. I jo ho entenc.

Perquè, per exemple, si Junts Pel Sí s’ha disgregat per afrontar les eleccions generals espanyoles, hauria de refer-se si repetim les nostres eleccions? Siguem sincers. No és seriós. I, sobretot, no crec que els ciutadans ho entenguessin. Estan massa acostumats a viure pròrrogues i tandes de penals desempatant enfrontaments, com per acceptar de bon grat que les CUP i Junts pel Sí continuïn desfullant la margarida. I si la solució perquè tots es sentin, ens sentim, emparats per un govern sòlid, passa per noves eleccions, doncs que es facin. I com més aviat millor.

Enfront aquesta proposta primària i un punt impulsiva, els partits diuen que cal seguir negociant fins al límit. Posant la mosca al nas de molts electors que no acaben d’entendre que el nom del futur president sigui tan important.

Perquè, què voldria la ciutadania? Llum i taquígrafs sobre la negociació. Saber el pa que s’hi cou en cada moment. Anhel que els partits s’afanyen a aigualir amb l’habitual sermó del secret i importància dels temes que es tracten. I a dir que aporten a la negociació propostes noves –per tant alienes al programa presentat i pel que els vàrem votar- per buscar l’acord. Per tant, propostes que poden desvirtuar el que cada partit proposava al programa electoral. Comencem malament.

La ciutadania encara voldria una segona cosa, derivada d’allò que cadascú de nosaltres va votar. Voldria que el partit elegit per ell fos fidel a les seves promeses (només cal veure com els primers sondejos han empès les CUP cap amunt, segurament per la defensa ferma dels seus compromisos electorals) i deixés de costat els pactes que, sovint, acaben decebent-lo. Perquè el votant, en el fons, el que agraeix és sentir que el seu vot és útil. Útil per aconseguir allò que el partit triat prometia durant la campanya. I si la promesa era fer Mas president tot anar el quart, se’l hauria d’investir. De la mateixa manera que, si hi havia promeses d’aturar els desnonaments, això s’hauria d’afrontar des del primer dia i petés qui petés. Massa sovint, el que acaben fent els governs –de tots els colors, no ens enganyem- s’assembla tant al que prometien com un ou a una castanya.

Potser –en la línia d’aportar noves idees que marca aquest període post electoral- hauríem de convertir la papereta de vot en un qüestionari com el que contestem en contractar unes preferents, i bandejar definitivament la llista de persones que no du enlloc. Un qüestionari on cada elector indiqués si està a favor o no de la nacionalització de l’energia, d’augmentar els impostos al capital especulatiu, d’establir la vivenda garantida i el salari social, de potenciar les energies renovables.... Una enquesta que, comptabilitzats els resultats, donés un mandat d’actuació d’obligat compliment als possibles futurs governs. Aleshores (i sols aleshores), quan la ciutadania hagués dit la seva, seria el moment de convocar als partits i obrir una mena de licitació entre ells (sols o en coalició) per acabar triant aquell que més hi ajustés el programa. I que fossin aleshores els partits qui designessin les persones encarregades de dur-ho tot plegat a la pràctica. Es tractaria, per tant, de triar les accions i compromisos més que les persones com fem ara. De definir la política d’estat per voluntat popular i al marge de la política dels partits, obligant a aquests a fer allò que haguessin dit els ciutadans i no ells. Per exemple, si la gent optés per resoldre l’atzucac català amb una negociació, Mariano Rajoy hauria de ser obligat a seure a la taula. I si no ho fes, hauria de poder ser denunciat davant dels mateixos tribunals on ara ell, des de la impunitat que li dóna la majoria parlamentària, gosa denunciar als que, per exemple, posen les urnes.

Insisteixo en l’exemple de les preferents. Es tracta que no ens enganyin amb promeses que desprès acaben essent falses i generant queixes que tenen, com a última resposta el conegut “Santa Rita, santa Rita...”

Jo, sincerament, no ho veig tan difícil. O potser no som ja al segle XXI?