Visca les sueques!

És curiós el paral·lelisme matemàtic que existeix entre Suècia i Catalunya en matèria de drets dels treballadors o de polítiques familiars, depèn de com t’ho vulguis mirar. A Catalunya, les mares tenen setze setmanes de permís per atendre el nounat i per atendre’s a elles mateixes. A Suècia, setze mesos. Potser és que els nadons suecs neixen més dèbils i que les nòrdiques viquingues són més fleumetes i necessiten un major temps de repòs, però sospito que la cosa no va per aquí. Tinc la impressió que a algun suec se li va acudir fa molt de temps que, entre gastar diners per fer llars d’infants públiques o gastar diners per a que les mares s’ocupessin elles mateixes dels seus fills, la segona opció era la més rendible; evitava la molèstia d’haver de construir edificis escolars, mantenir-los i inspeccionar-los. Aprofundint en aquesta línia, durant aquest mes de novembre, el parlament suec ha aprovat augmentar el permís de paternitat, que fins ara era de dos mesos, fins als noranta dies. A Catalunya són catorze, una sisena part.

Però com pot funcionar un país si no es treballa? Aquestes sueques, si es dediquen a criar i fan família nombrosa, es poden passar set anys de vacances! Podria sobreviure el nostre país a un absentisme laboral d’aquesta magnitud? Bé, la veritat és que en pura lògica econòmica, i que em corregeixin els especialistes si ho troben necessari, entre pagar a una persona per estar aturada i pagar-li per fer de mare o de pare no hi ha gaire diferència. L’empresa substitueix al feliç engendrador per un aturat –que per aquí no en falten- i manté el seu pressupost en despeses de personal intacte. L’estat passa de pagar a un a pagar a l’altre. Què hem guanyat? Econòmicament, els beneficis d’una feina queden més repartits, ni que sigui temporalment, el mateix lloc de treball és ocupat per més d’una persona; socialment no cal ni dir-ho.

Bé, però és que Suècia és un cas excepcional. Doncs no ben bé, pel món hi ha de tot. També podem copiar als búlgars, les seves mares gaudeixen d’un permís d’un any que aquí ja ens semblaria una meravella. Dinamarca, amb un any a repartir entre mare i pare; Itàlia reparteix cent cinquanta-quatre dies per la mare i noranta-un per al pare, Lituània, dos anys per la mare i un mes per al pare; el Regne Unit, aproximadament nou mesos per la mare o Romania, on igualitàriament es disposen quatre mesos tant per al pare com per a la mare.

Aquí no hi ha manera que les iniciatives per allargar els permisos per maternitat o paternitat tinguin èxit. Les nostres instàncies polítiques consideren que no cal que se n’ocupin. La població envelleix, els naixements són escassos i tardans però sembla que no és important. Al cap i a la fi, quants menys siguem, millor sortiran les xifres de l’atur, deu pensar alguna llumenera. Aviat apareixeran els programes dels partits polítics de cara a les eleccions generals. Encara són a temps de pensar-s’ho. Avui dia, trobar una mesura de política social a un cost tan misèrrim és una ganga que no es pot deixar escapar. Si no arribem al nivell suec, almenys podem aspirar a un búlgar.