Un problema d’aritmètica

Queda clar que som una nació solvent que quan té problemes, escolta, tu, treu la cartera i diu: “això, quant és?” i es paga i s’ha acabat el bròquil, home. Que tenim un problema amb l’educació? “A veure, el que calgui, el que calgui, no s’hi miri” que com deia mon avi “només els rics poden comprar barat”. Resultats baixos ha dit? Vinga, 27 milions demana la Fundació Bofill per solucionar-ho? els tinc aquí, lligadets amb una goma, que no es digui, un milió i mig per a l’OCDE per a que analitzi el tema de les seves proves? Va, pago jo. Els nanos de la Fundació necessiten 6 milions l’any per funcionar? Que no els falti de res, de res! Compteu-hi!

Plantejar un augment de sou per als mestres catalans que són els tercers per la cua d’Espanya? Uixxx… Això ja és més difícil, oi? No surten els números, no tenim el finançament adequat… Oh, Vaja, llàstima, eh? Al cap i a la fi, hem de gastar els nostres migradíssims recursos en opcions sòlides de millora del sistema. L’opció que la conselleria contempla com més sòlida és, (en ordre econòmic, que no falla mai) en primer lloc, el pla de la Bofill, en segon lloc, l’existència de la Bofill i, en tercer lloc, l’OCDE. És una opció. Respectem-la.

Però, amb l’esperit positiu que em caracteritza i utilitzant els coneixements d’aritmètica d’un nen de primària en un pla més competencial, em pregunto: si suméssim les tres bosses de diners, que presumiblement seran negoci i no pas educació, i les dividíssim entre els 85.262 docents que hi ha a Catalunya -segons l’Idescat- sortirien més de 400 euros anuals per cada treballador. Home, alguna cosa és. Almenys els recursos revertirien en el sistema. Vaja, que diners n’hi ha, el que potser no hi ha és la voluntat de repartir-los amb els treballadors, dit sigui des del respecte absolut.

Jo no sé d’on treuen els quartos, però quan els demana algú de la seva corda, escolta, surten a doll. I jo que me n’alegro, vol dir que n’hi ha; passa que no soc de la seva corda, invertir en nosaltres no els sembla bona idea, ves! seria com confiar en els pagesos per solucionar els problemes de la pagesia, a qui se li acut! Els professors i professores de Catalunya es veu que no som part de la solució, i, per cert, ja sabeu que si no som part de la solució, és que som part del problema. Jo no ho acabo de veure així, però, qui soc jo? Quants euros em cauen cada cop que obro la boca? Zero? Doncs això és el que valc.

Ei, però amb tot l’orgull, eh! Vinga nois, siguem positius!