Punt de mira

Estem tots molt preocupats per les xifres d’alumnes que necessiten atenció especial. Estem ja al voltant d’un terç del total, un de cada tres nens i nenes de Catalunya requereixen algun tipus de suport especialitzat. Poca broma. Són un munt de recursos en un sistema infrafinançat crònic. Són al voltant de vuit alumnes per classe de primària -deu per classe a secundària- de mitjana. Però, com sempre, siguem positius, que on alguns hi veuen dificultats nosaltres hi veurem oportunitats (voldria posar una altra frase però no tinc més tasses)

Diguem-ho tot, que estiguem molt preocupats tampoc és especialment significatiu. Diria que la preocupació és la virtut social bàsica de la humanitat al segle XXI. Preocupats per centenars d’assumptes però mai efectivament ocupats en cap d’aquests. És normal, es pot estar preocupadíssim des del sofà de casa i posar un llacet virolat al perfil de Wattsapp. I seguir, amb un somriure (perquè som positius) Però és que periòdicament ens assalten les mateixes preocupacions com si l’agenda dels temes a tractar estigués penjada al suro de les redaccions. L’any passat a l’octubre ja parlàvem de les dificultats de l’escola inclusiva i ara torna a sortir i l’any vinent, no s’haurà solucionat i ens tornarem a preocupar. Al mateix temps apareix que estem molt estressats exactament igual que al 2023 i em jugo un dinar que d’aquí a dos anys seguirem estant molt estressats. Res no canvia, ni els problemes, ni els solucionadors, ni el sou… Ja es parla de vaga.

A veure, digueu-me malparit si voleu, però no trobeu que se’ns està descontrolant tot aquest tema de l’escola inclusiva? Jo crec que sí, la veritat. L’escola és una eina amb la qual es pot millorar moltíssim la vida de les persones, però, com us ho dic… Potser hauríem de destinar un pressupost bastant més substanciós si la tasca és tan gegantina. El pressupost no hi és, les condicions de treball tampoc, escolti, perdoni, solucionar problemes que no són nostres com ara la pobresa infantil o els corrents migratoris, doncs no. Què voleu que us digui? Que ens ocuparem tan bé com poguem de tots els nanos? Clar que sí, amb tota la dedicació possible, però solucions a qui li toca. A l’escola aprendran català, castellà, anglès i aquestes cosetes, però per al seu nivell de vida, hauran de demanar responsabilitats a altres. O sigui que no és del tot cert que sigui el sistema educatiu qui ha de fer front a un augment exponencial de necessitats especials; seria molt més vertader reconèixer que la societat sencera, el govern de torn i el teixit econòmic haurien de fer front a unes necessitats de vivenda, de treball i de dignitat de vida que no s’estan atenent. Per què és en major mesura un problema per a l’escola que per a la banca? Per què els temes ètics afecten la institució escolar i, en canvi, el món dels negocis no es veu gens afectat? Per què un mestre se’n torna a casa frustrat per no poder fer allò que caldria amb una colla de nanos i, mentrestant, el tema del dia és si el BBVA i el Sabadell es fusionen? Que retornaran els diners públics? Que deixaran el seu estoc de vivendes a preus socials? Que s’aturaran els desnonaments? Que ningú més té cap responsabilitat en res? Ho dic perquè em sembla que l’escola és la institució menys culpable i la que ho està passant pitjor amb diferència.

Passo d’haver-me de sentir malament i de pensar que tinc una allau de problemes a sobre si en això m’han de deixar sol. O veig tothom tan atabalat com la mestra dels de quatre anys, o no em vingueu amb històries, no és únicament problema meu!

Vinga nois, siguem positius!