Educació antifeixista

Em sobta com el discurs de les esquerres pedagògiques opta decididament per cedir les banderes de l’ordre, l’autoritat i el rigor a la dreta i a l’ultradreta. Ho fan (ho fem) amb entusiasme i un dit acusador triomfal. Suposo que demanar silenci deu ser proper al totalitarisme malgrat que ens entri molt bé un mindfullness al matí. No entenc com pedagogs eminents que dediquen els seus esforços a alertar-nos sobre l’auge de l’extrema dreta en el món educatiu reneguen de l’esforç i de la disciplina.

De fet, des de la meva ignorància, em sembla molt més profitós per a les idees feixistes haver tingut una experiència escolar sense figures d’autoritat i amb poca exigència. Em sembla el brou perfecte per als busca-raons, per al menyspreu del saber, per la burla del dèbil i del diferent. A ningú se li acut, en cap àmbit de la vida, no imposar normes. Quan els apuntem a futbol sabem que hi haurà disciplina, quan volen fer piano sabem que hi haurà disciplina o bé l’enyorarem si no n’hi ha. Fa l’efecte que només a l’escola s’ha de funcionar pensant que la disciplina és negativa i que el fet de demanar-la és filofeixista i potser amb aquesta idea el que fem sense voler-ho és fomentar precisament aquesta onada de fatxeria que corre entre el jovent.

El cert és que a alguns ens costa d’imaginar com podrem fer del món un lloc més just, amb més equitat, més feminista, amb més protecció del medi ambient i en lluita contra el canvi climàtic sense ordre ni autoritat ni rigor. Algú m’ho hauria d’explicar a poc a poc i llavors potser ho entendria, que jo estic disposat a obrir la meva ment i a ser positiu. Però la veritat és que per la via del convenciment, del diàleg socràtic, dels rams de flors i els discursos contra la dreta no veig jo que les persones migrants rebin un tracte millor ni que s’esquerdi cap sostre de vidre ni que s’avanci gaire res en el manteniment del Mediterrani. L’esquerra acostuma a ser molt eficient recordant les lluites dels seus avis i el que s’ha aconseguit gràcies a ells en el passat. En canvi, per a l’escola, o sigui, per al futur, creu que la millor preparació d’un revolucionari és perdre el rigor o l’autoritat en pro d’una pretesa llibertat.

L’emancipació de les persones és una conquesta. La pedagogia del segle XXI sembla que renuncia a la conquesta perquè ja la dona per assolida, plaça ocupada que no cal defensar. Tinc la sensació que no és així, que caldrà seguir conquerint per a cada generació aquesta majoria d’edat moral que reclamava la Il·lustració i caldrà també triar molt acuradament amb quines armes sortim al combat. Jo no renunciaria a la disciplina ni a l’esforç si al davant tingués la canallada ultra. En tot cas, sempre podem pensar-ho a l’inrevés: si jo fos un fatxa, com voldria que fossin els meus enemics?

Vinga nois! Siguem positius!