Conferència de París

Temps de canvis?

Conferència de París. Eix

Conferència de París. Eix

Tot el nostre entorn parla de canvi. Canvi a la Moncloa, canvi a Espanya, canvi a Catalunya... Però el fet més rellevant d’aquesta setmana està essent la lluita contra el canvi. Contra el canvi climàtic i a la Conferència de París. Perquè el que s’ha negociat allí no és el nostre respecte a la natura sinó la forma de neutralitzar la reacció irada de la natura enfront els nostres abusos. D’aquí que s’hagi anat de la limitació de les emissions a la seva “neutralització”. Com si quan es va negociar la limitació de l’arsenal atòmic, en comptes de reduir el nombre de bombes, s’hagués proposat potenciar unes suposades anti-bombes que les poguessin neutralitzar. Traduït al llenguatge planer, no es tracta doncs de reduir -sí o també- les emissions de CO2, sinó que quedi oberta la porta a seguir-ne emetent si les podem neutralitzar o amagar en un dipòsit tipus “Castor”. I això, es miri com es miri, és fer trampa. Voler fer passar bou per bèstia grossa.

El que més m’excita, intel·lectualment, de tota aquesta pantomima que s’ha representat a París, és la similitud amb altres comportaments del poder envers la ciutadania. I en concret, amb el que està seguint a casa nostra en el àmbit de la reforma de la constitució i la reconducció del tema de les autonomies.

Perquè a París, a l’hora de parlar del clima, ha calgut consensuar d’entrada el concepte de “diferenciació”. Separant en dos grups, no sempre de forma convincent, els països desenvolupats i països no desenvolupats (rics i pobres per seguir amb la simplificació). Un concepte i una classificació que, quan es parla de comunitats autònomes, també convindria consensuar més enllà del simplisme de considerar les comunitats històriques com a riques i les altres com a pobres.

Perquè aquí sorgeix el primer exemple de la conferencia de París que podríem extrapolar a casa nostra. De la mateixa manera que allà es parla de les aportacions del països rics perquè els pobres puguin adaptar-se, aquí hauríem de començar a entendre i acceptar que la famosa solidaritat entre territoris que consagra la constitució, no ha de servir perquè cada comunitat sigui calcada de les veïnes sinó per que trobi el seu propi camí cap a la competitivitat. Cap a la lluita contra la pobresa i l’atur, no cap a la subvenció permanent.

La segona lliçó de la conferència de París és més sibil·lina. En el sentit de reconèixer que, tot i que aparentment rebaixa les expectatives de solució del problema, el que fa és posar-les a un nivell força més realista. Passant, per posar només un exemple, de reclamar retallades d’emissions d’entre el 40 i el 95% per l’any 2050, a demanar, per la segona meitat del segle XXI, la “neutralitat d’emissions”. Traduït al llenguatge planer, a demanar que tothom es comprometi,  si augmenta les seves emissions, a buscar la manera que aquest increment no vagi a parar a l’atmosfera. I acceptant que aquesta nova situació ideal no pot arribar demà passat. Que caldrà estar encara uns anys amb els ulls ben oberts i acceptant esporàdics increments temporals de les emissions per part d’alguns països. Ho demostra la desaparició del text de l’acord del concepte “descarbonització” que pretenia prohibir l’ús futur de combustibles fòssils (bàsicament petroli). El concepte “neutralitat d’emissions” que el substitueix, permet als països de l’OPEP seguir pensant en vendre el seu producte. Això si, buscant en el camp tecnològic algun mètode que permeti eliminar el CO2 que genera la combustió. O, com a mínim, evitar que vagi a parar a l’atmosfera.

La cosa, portada al casa nostra, vindria a ser com si a les comunitats autònomes, en comptes de prohibir-les endeutar-se (com obliga el govern actual), els hi diguessin que si es volen endeutar, s’han d’espavilar al marge de l’estat. Buscant-se la vida si volen ultrapassar el percentatge del pressupost que tenen.

La tercera lliçó de la conferència de París és, per mi, la més demolidora en tant que esclaridora de les veritables intencions dels governants o els poders que hi ha al seu darrera. Perquè no busca acabar amb la contaminació tot fent un món més net, just i endreçat. El que persegueix és evitar que la temperatura del planeta pugi més de 3º en els propers anys. Si desprès, d’aquest camí, en resulta un món més net, just i endreçat, millor. Però la condició bàsica, l’exigència ineludible, és aturar l’escalada de temperatures.

L’extrapolació a la nostra situació política és evident. Que intenten els impulsors de la reforma de la constitució? Mantenir el seu estatus. I la forma de fer-ho és rebaixant la temperatura dels independentistes. Si, de passada, resulta un país millor, més just i una mica més endreçat, haurem estat de sort.

No creieu que sigui així? Doncs, amb la mà al cor, reflexioneu una mica. Si ara, això que anomenem simbòlicament Madrid, acceptés que hi ha comunitats millors que altres, proposés que aquestes ajudessin a les desfavorides per un temps limitat tot donant-los potestat per buscar recursos més enllà dels pressupostos estatals i es comprometés (com acordarà la conferència de Paris) a revisar el model cada 5 anys amb transparència, seriositat i llibertat, vosaltres creieu que no hi hauria una colla de ciutadans que baixarien la bandera? Com a mínim per pensar-hi una estona i valorar-ho.

Jo també estic al bàndol –ho he dit molts cops- dels que no creuen en miracles. Però si a París ho han fet, perquè no s’ha de poder fer a altres punts del planeta. Tampoc estem tan lluny.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!