Balanç, autoavaluació i agraïment

2015 haurà estat un any amb un estrany gust de provisionalitat per al món educatiu. Sense voler-ho ningú, la nova llei educativa ha anat guanyant terreny. El seu principal impulsor ja no és aquí per veure la seva obra i ni tan sols el seu partit sembla orgullós d’haver-la aprovat. La LOMCE és una espècie de convidat grotesc de Haloween, un espantall al qual, a pesar de tot, s’ha de creure.

Aquí a Catalunya, si mirem per la finestra, veiem el paisatge marxar lateralment cada cop a major velocitat. N’hi ha que se n’alegren perquè els sembla que avancen cap a algun lloc; d’altres se’n preocupen perquè interpreten que són els altres els qui marxen i nosaltres els que estem quiets. Coses de la relativitat del moviment. En tot cas, mentre ens posem d’acord en alguna cosa, la broma de la LOMCE segueix espantant les criatures i protagonitzant escenes d’humor tràgic. L’última que he pogut viure té a veure amb les proves diagnòstiques de tercer d’ESO. Segons la LOMCE no existeixen, per tant, no s’han de passar. Tot i això, no passar-les podria semblar un acatament tàcit de la norma espanyola i en el moment present no estem per fer bondat. Per tant, hi hauran proves, ara bé, tampoc volem ni tenir massa feina, ni més problemes legals, o sigui que la pilota ha estat gentilment enviada als col·legis i instituts en forma de recomanació -insistent recomanació. Facin la prova i la inspecció farà un seguiment dels seus resultats. Però és una prova inexistent! Els exàmens seran els de l’any passat. Sí, els mateixos. Sí, ho han entès bé. Descarregables a Internet. Qualsevol semblança amb una prova seriosa és pura coincidència, però no patiu, aquestes coses a Ítaca no passaran.

L’any que s’acaba ens deixa, a més a més, un nou personatge a tenir en consideració. El senyor Marina, catedràtic d’institut, al qual se li ha encarregat la redacció d’un llibre blanc sobre l’educació a Espanya. Com si no hi haguessin facultats de pedagogia ni escoles universitàries de magisteri. Són les paradoxes del moment. Per dissenyar el futur educatiu no es consulta als experts en educació sinó al personatge mediàtic de torn, al pressumpte intel·lectual sempre farcit de respostes i de receptes més que no pas de preguntes. Realment l’educació al nostre país està molt fotuda si no creiem ni tan sols en la investigació universitària. Clar que encara és més preocupant veure que seguim com un ramat les indicacions d’aquest inflat xarlatà i no aparegui una crítica de pes, sòlida i argumentada -no el que jo faig, que no passa de ser una queixa.

A nivell personal, com a autor d’aquest bloc, tinc també una sensació estranya. Per una banda he complert amb el meu objectiu de ser constant i regular en el deure que m’he autoimposat. Un article per setmana durant el temps escolar. Un repte assolit. D’altra banda, crec que aquest any m’he dedicat molt exclusivament a parlar sobre l’educació i no des de l’educació com era el propòsit inicial d’aquestes pàgines. Faig autocrítica i em planyo també d’haver prestat potser poca atenció al que succeeix a les nostres comarques i haver privilegiat massa els conceptes generals.En prenc nota de cara al futur.

En fi, gràcies a tots els qui m’aneu seguint. Sou molts i aneu creixent de mitjana respecte l’any passat. Us demano sincerament disculpes si algun cop no he estat a l’alçada, si us he fet perdre el temps o si m’he mostrat petulant, dogmàtic o excessiu en algun aspecte. Una abraçada a tots. Ens veiem al 2016.