Coses que difícilment sentireu a l’escola

Suposem que en Marçal és un alumne de primer de batxillerat que ho ha aprovat tot en aquest primer trimestre. La seva qualificació més alta és un sis, però com que la més baixa és un cinc, aquí pau i després glòria. Algú li repetirà les crides a la superació personal, allò tan gastat de si t’esforcessis una mica més que va sentint des que tenia sis anys. Un altre l’abordarà amb la versió més pessimista del no badis perquè estàs a la corda fluixa però, en realitat, en Marçal sap que qui trimestre passa, curs empeny i que exactament de la mateixa manera que ha assolit aquest mediocre resultat un trimestre, si és capaç de repetir-ho uns quant cops més, assolirà un títol de grau en alguna cosa.

El seu company, en Marcel, n’ha suspès quatre, ara bé, té un excel·lent en literatura catalana i un altre en comunicació audiovisual. Al Marcel ja no li cauen sermonets. Se li ha acabat el futbol, la consola està tancada a pany i forrellat al traster i els amics els haurà de veure al mòbil perquè els caps de setmana se li imposa una clausura monacal. A més, l’han apuntat a l’acadèmia d’anglès tres cops per setmana i a tècniques d’estudi. En Marcel té claríssim qui és el culpable de la seva desgràcia: el seu tutor. Quan els pares van entrevistar-se amb ell després de veure els seus resultats els va dir:

-Ha de dedicar-hi més temps. Si estudia més pot treure-s’ho.

Doctes paraules! Tants anys estudiant, tanta pedagogia, tanta formació permanent, tants anys d’experiència per acabar recomanant insistència i pronosticant que si l’esforç arriba a ser suficient, llavors aprovarà. Quin geni de l’educació! Això ja ho sabia la meva àvia! (qui, per cert, no va anar mai a escola) Aquesta és tota l’ajuda que ens podia oferir? Doncs sí, molt sovint,sí. Si en Marcel, al segon trimestre, aconsegueix treure una qualificació de cinc en totes les assignatures, tothom respirarà alleugerit i el tutor podrà dir que anem pel bon camí, ja tenim un mediocre més en el món. Potser haurem perdut un futbolista o un director de cinema, però haurem arribat a l’aprovat, la fita, el premi, l’objectiu absolut.

Hipòtesi alternativa: algú aconsella fer exactament allò que no s’acostuma a fer mai: Xaval, no deixis l’esport, se’t dóna bé, coneixes gent i és saludable. Ets bo en comunicació audiovisual? Per què no t’apuntes a algun curs de fotografia o de cinema? Podries tenir futur per aquí. Les quatre que suspens? Home, les necessites per seguir endavant; amb el que queda de curs i la convocatòria de juny, fes el que puguis. Si no n’hi ha prou, et queda el setembre. I si tot i així has de repetir un curs tampoc passaria res, no?

De debò això és un mal consell? En tot cas, difícilment l’escoltareu en una escola.