Els Estats Generals

Aquesta setmana s’han constituït les Corts Espanyoles –Congrés i Senat- i la veritat és que els comentaris sobre el fet han semblat de pati de col·legi o, a tot estirar, de revista del cor. Que si uns havien anat al Congrés amb bicicleta o banda de música, que si uns altres havien fet servir promeses que tenien més de proclama llibertària que d’acte protocol·lari d’acatament de la Carta Magna, que si una tercera, la més esmentada, havia anat al Congrés amb la criatura com qui va al super o al pediatra, que si un darrer, aquest al Senat, havia barrejat parenostres i cigrons declarant-se català i orgullós de ser espanyol, etc... I tot plegat embolcallat en la falsa decència del respecte a unes institucions que, d’aquí a pocs dies, veuran escons buits mentre es debaten mocions, propostes o projectes entre quatre escollits. Escollits per fer guàrdia mentre els seus col·legues, suposadament, estan en tasques més excelses i importants.

A la vista d’això no he pogut evitar buscar precedents. No m’han faltat. Però penso que n’hi ha un que, avui més que mai, resulta altament suggerent. Els Estats Generals de la França dels primers Borbons que varen morir amb la pròpia monarquia. Els estats, convertits en Assemblea General. El rei de torn, Lluís XVI, perdent el cap a la guillotina.

Recordo breument que els Estats Generals eren tres. Tres assemblees independents -com les de les CUP. on es reunien, respectivament, els nobles, el clergat i el poble, naturalment, el tercer estat. Reunions que es feien per separat, per debatre la llei o l’impost que el rei proposava, i de les que sortia un únic vot a confrontar amb el dels altres dos estats per ratificar o rebutjar la proposta. Amb dues peculiaritats. La primera, que el poble, malgrat tenir el doble de membres (600 contra 300 els altres dos) també emetia un únic vot. La segona, que aquest estat es triava de forma que dos terços tenien coneixements legals i les tres quartes parts provenien de ciutats grans.

Però no era aquest l’aspecte que m’interessava sinó el fet que, quan es convoquen els Estats Generals que acabaran duent França a la Revolució, feia quasi dos-cents anys que no s’havien reunit. Per tant, ningú podia donar lliçons a ningú de com funcionar o vestir-se per anar-hi. I que van conviure, o com a mínim cohabitar, nobles de perruca empolsinada amb pagesos vinguts del Midi. Capellans de sotana més o menys porprada amb comerciants de pantalon gastat i levita apedaçada. Però tots amb una idea clara. Que es jugaven el futur i calia posar la carn a la graella per tirar endavant un nou estat amb una nova organització política, dita democràcia, que els americans havien gosat assajar i implantar. Curiosament, recolzats per França. O potser seria més just dir, d’una intel·lectualitat francesa que no sabia de reis i prínceps però sí de progrés i cultura.

Aquells Estats Generals van tenir clara la seva funció legislativa i de motor d’un canvi que es sabia necessari. Una funció que la gent del tercer Estat no va dubtar en dur fins les darreres conseqüències enfront als altres dos. Fins i tot fent del rei Lluís XVI el ciutadà Lluís Capeto i condemnant-lo a la guillotina com a un ciutadà més. I segur que deixant de banda frivolitats i banalitats del que feien, vestien o menjaven els membres d’un i altra bàndol.

Perquè ara, repeteixo, embolcallat en la falsa decència del respecte a les institucions, alguns membres de les nostres institucions han criticat les actituds dels nouvinguts titllant-les d’impròpies. I oblidant que ells han estat jugant al Candy Crash mentre es debatien lleis importants. Que han convertit les institucions en despatx des d’on promoure negocis d’escassa honestedat. I que han practicat la màxima del “paga tu, pago jo, quantes te’n fotries”, viatjant a càrrec dels nostres impostos. Per posar només tres exemples contrastats.

Potser ja va essent hora de dir-los que es deixin de collonades i que comencin a treballar de debò, colze amb colze, per resoldre els mil i un problemes del país honestament i sense argúcies. Que, també a tall d’exemple, és cert que al Congrés hi ha una guarderia. Però, pel que sembla, no és només pels diputats. Els funcionaris de la cambra també la poden gaudir.

Quants Ajuntaments disposen d’un servei similar? Doncs menys marejar la perdiu i més anar per feina. No fos que el Tercer Estat, com a la França borbònica, acabi esborrant-los del mapa.