El malson

Fa dies -des de principis d’any- que tinc malsons. De fet, des que es va començar a albirar que això de fer un govern a Madrid no seria bufar i fer ampolles. Que aquella renúncia inicial i sorprenent de Mariano Rajoy a intentar –com a mínim intentar- negociar amb la resta de grups parlamentaris la seva possible investidura, amagava, aparentment, el propòsit del PP d’encarar unes segones eleccions per veure de millorar els resultats, un cop constatat que una cosa és treure més vots que el segon i una altra ben diferent guanyar les eleccions. Que la primera opció no comporta obligatòriament la segona.

Ara, els meus malsons em comencen a mostrar que el meu subconscient no anava per aquí. Que intuïa unes voluntats més profundes i unes intencions més maquiavèl·liques. Perquè, en els malsons que tinc aquests darrers dies, les eleccions generals es repeteixen. I no per primera o segona vegada. Crec que en el somni d’aquesta nit, corria l’any 2017 i anàvem per les cinquenes o sisenes.

Perquè, clar, en totes les eleccions anteriors, els resultats havien estat pràcticament els mateixos i, per tant, els debats d’investidura s’anaven succeint. I els fracassos dels candidats a president del govern també. Com es reproduïa també la imatge recurrent (jo diria que es tracta d’un enregistrament que es passa per un plasma) d’un Mariano Rajoy sortint a la televisió i dient que, vist que els partits no aconsegueixen  posar-se d’acord i que ell segueix en funcions, el que no pot fer ni vol fer és fallar-nos als espanyols tot renunciant a governar. I que, per tant, com que cal prendre decisions, no li queda altre remei que decretar i manar. En funcions, però manar, vist que la Sacrosanta Constitució li exigeix que ho faci com si estigués en actiu. I que, com que els partits no s’aclareixen, ell fa el que creu millor pels seus compatriotes.

Per això, llegeixo en els diaris del meu somni que el govern fa encara més retallades de llibertats, que augmenta encara més els impostos, que redueix el FLA de les autonomies i la seva disponibilitat, que diu que sí a les exigències europees i de la llotja del Bernabeu de més inversions esbojarrades, que ratifica que la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre el català a les administracions públiques, a més d’exigir que es facin dues cues als taulells de la Generalitat (una pels castellanoparlants i una altra pels catalanoparlants) obliga a posar els rètols en bilingüe a tots els espais públics i dóna dret a les botigues a tornar a retolar només en castellà, que informa al Congrés que els casos de corrupció, lamentablement, van prescrivint amb el pas del temps però que, en qualsevol cas, no haurien afectat al seu partit que sempre ha fet les coses com cal, etc...

I aleshores, amarat de suor em desperto. Recordo que Sánchez i Rivera han pactat no sabem ben bé què, suposadament en nom de l’esperit de la transició. Llegeixo que Iglesias ha tingut un atac de banyes i s’ha aixecat de la segona taula de negociació que mantenia el PSOE. Escolto que l’esperit de reconciliació que es proclama, bandeja els partits nacionalistes catalans. M’expliquen que la voluntat democràtica que diuen voler impulsar va arraconant el dret a decidir dels pobles i veig a la televisió que Rita Barberà, tot i els indicis i les proves que es van acumulant contra ella, es nega a dimitir. No sense abans esmentar com qui no vol, uns quants noms del seu propi partit com avals a la seva actuació des de l’amistat profunda.

I és aleshores, abans de llevar-me, que em venen al cap les paraules del poeta. Aquelles que proclamen, encara avui, que “és quan dormo que hi veig clar”.