Dame la manita, Pepe Luis

Els que ja supereu una certa edat, segur que recordareu als inefables Tip i Coll quan, en començar una de les seves extraordinàries actuacions a la televisió, feien sonar aquesta cançó com a sintonia de la seva aparició, just abans de començar amb els seus gags impagables.

Naturalment, la tornada de la cançó repetia la frase del títol cantada pel duo. Les estrofes, però, eren cantades majoritàriament per Tip que aleshores ja havia mostrat la seva preferència per les dretes ultramuntanes mentre el seu company es vantava d’anar a Moncloa a jugar al billar amb Felipe Gonzalez. Entre els dos, per tant, explicaven una història que avui, llegida després d’haver-se assabentat del futur que sembla amenaçar al PSOE, podríem considerar premonitòria. Perquè la primera estrofa anuncia que “Vive una rosa fermosa en el jardín del amor, y como era tan fermosa, fragantosa y olorosa, me enamoré de su hedor”. Frase que fàcilment pot agermanar-se amb la situació política actual.

La cançó segueix amb una segona estrofa on es diu que “Quise vella más de cerca y sentilla junto a mí, i al agacharme, sin duda, el pantalón me rompí”, fàcilment interpretable com la situació a la que està arribant el PSOE des que Rodriguez Zapatero s’ha afegit als problemes legals que ja tenia Pedro Sánchez.

Però la cançó humorística, tot i els anys que fa que fou estrenada i cantada pel duo còmic, segueix donant arguments per la comparació. Perquè la tercera estrofa apunta que “El pantalón de Kubala, era un pantalón del Madrid, con 100 cañones por banda y un órgano de Organdí” tot introduint els elements “picants” que la situació actual també té.

La següent estrofa apunta ja cap a la solució que els analistes auguren també a la política espanyola. Diu: “Ay madre, dijo la rosa, Rosa de pitimini. Y como era tan fermosa, fragantosa y olorosa, se murió la pobreci... ta”. Estrofa replicada per Coll amb una segona estrofa que diu: “Ay mi pantalón de felpa, se me ha roto por aquí. No lloreis belles doncellas, por un pantalón de film”. Reflexió a la que Tip respon immediatament tot cantant que “Se ha quedado sin pantalones, pobrecito Pepe Lui. Con sus nalguitas al aire va a las rebajas de Abril”, situació que pot assimilar-se amb la petició d’eleccions generals o d’imputació que comencen a circular pels “mentideros” de la capital, frenada només -així ho diuen els entesos- per l’entrada en escena d’un Rodríguez Zapatero que ja en les etapes finals dels seus mandats havia de sentir com l’oposició el convidava a agafar la porta i sortir de l’escenari tot allargant-li la mà i cantant la tornada de “Dame la manita Pepe Luis”.

Però l’interès per la cançó humorística del 1974 i les seves similituds amb les situacions actuals, no acaben aquí. Tip i Coll jugaven amb les paraules (el seu humor sempre havia anat per aquests camins) i els dobles sentits. No endebades en Tip es cobria el cap amb un barret de copa aristocràtic mentre Josep Lluís Coll preferia un democràtic bombí britànic. Tip recorria al llenguatge acadèmic i arcaic mentre Coll acostava el seu a la parla habitual de la gent. En el fons, i sense que ens adonéssim del fet, el que els dos còmics contraposaven eren les dues Espanyes que intentaven derrotar-se. Com ara.

Lamentablement, hem d’acceptar, però, que en els temps del Jose Luis de la cançoneta, aquella lluita dels dos estils i pensaments no amenaçava la nostra ignorant tranquil·litat. Ara, per contra, quan els pantalons es trenquen i deixen al aire les vergonyes d’algú, els informes de la policia certifiquen que les coses han passat i que els guionistes, en tot cas, l’únic que fan és intentar amagar aquelles veritats que els talonaris, les reserves d’hotel, les memòries dels mòbils i les inspeccions d’hisenda treuen tossudament a la llum. Demostrant que aquells pactes de cavallers de la nostra transició han passat a millor vida. I que els secrets, cada cop més, son moneda de canvi.