El Gran Casino de Sant Pere de Ribes

Una vegada més el insomni ha pres el seu lloc habitual a la capçalera del llit, píndoles, til·la, homeopatia i una  llarga llista d’inductors de la son han estat companys de llit al llarg de molts anys, res millor que plantofar-se davant de la tele o ràdio per tornar a seduir a Morfeu, que vingui en el meu ajut per poder plegar les parpelles i tornar a “agafar la son”  de vegades són recursos massa gastats quasi com a crosses tipes de treure al nas a les quatre de la matinada; millor buscar alguna cosa d’interès a la pantalla; de nou les acostumades musiques recurs de les cadenes per passar la nit; en altres el nigromàntic de torn, per insomnes amb molta fe i molts problemes especialment sentimental i laboral. 

Anuncis dedicats a resoldre migranyes, sobrepès, mal d’esquena, pells envellides o cançons dels anys de la mateixa Mariacastanya en versions boniques però la majoria de vegades amb sonoritat esperpèntica només percebuda en arribar al domicili mitjançant el pagament d’un quans euros, o tal vegada és el meu escepticisme qui m’impedeix de passar més enllà de uns minuts en cadascun dels habituals canals oberts al personal que cerca lleure quan dormir és quasi missió impossible.

Altres inciten al joc, ànimes solitàries que creuen trobar en la màgia de les cartes catòdiques la solució màgica? O potser nous problemes en perdre bous i esquelles atrapats en el ludisme de pantalla de plasma?

Qui no recorda el Gran Casino de Sant Pere de Ribes en tota la seva esplendor encara que tot paradís amagui la seva particular serp, potser el perdre fins les celles davant els tapets i taules de bacarrà?

La comarca en perdre el Casino va veure esvair-se un feix de llocs de feina, eren aquells temps, més o menys com ara que ningú faci volar coloms (estic insomne no amnèsica) quan el Garraf comptava menys per la Generalitat que una formiga perduda al desert, el Gran Casino va emprendre camí cap a Barcelona, no s’havia dit que les capitals no eren els llocs idonis per aquest tipus d’establiments? Em sonava alguna cosa pareguda.

Bé només cal canviar les lleis fetes per els mateixos que les desfan per, a posteriori, agafar el Casino i fins altre dia poble! No serè pas jo qui defensi el joc ni els seus tripijocs, però vist el vist, llegit el llegit i entrevistat a polítics i altres herbes, quan passa el temps i com en una moviola te’n adones que tot plegat va ser una cullerada de sucre enmig de l’oceà,  el Garraf, era aquest mar que ha anat perdent pel camí industries i llocs de feina a l’engròs, tot plegat per convertir-nos en una gran expenedoria de serveis, polígons industrials erms de somnis farcits d’anuncis disposats a vendre, llogar o deixar-te de franc les naus que dormen avorrides l’esperança d’aquells que van creure que havien de venir a la seva conquesta i obrir gran bulevards i centres comercials amb productes del ja no exòtic ni llunyà Orient.

Tot plegat no dormir no se si em revifa les neurones o me les arruga quasi amb la mateixa mesura que el temps ens venja del mateix temps mentre la pell del cos i l’ànima en perdre la innocència, es planteja interrogants sens resposta fent el rellotge desfilar hores, minuts i segons repetint inclement que tot canvia i tot segueix igual, però el senyor de Lampedussa cau molt lluny de tot plegat, mentre els gatopards segueixen esmolant urpes i ollals en la foscor de la nit del temps.