Supervivientes

Començo a pensar que els polítics, quan diuen una cosa o fan una promesa, imiten aquella trampa infantil que fèiem nosaltres tot prometent a la mare o al pare que ens portaríem bé i no repetiríem aquella malifeta mentre, simultàniament, la mà amagada a l’esquena o a la butxaca, creuava l’índex i el mig, fet que ens eximia del compliment d’aquella promesa.

Rajoy, sense anar gaire lluny, sembla que ho té per norma. Però no ho puc demostrar. Quan va prometre en campanya (qualsevol de les que ha fet) que no apujaria els impostos, no vaig parar atenció a si tenia les mans a la vista i els dits sense creuar. Però el que si és constatable es l’ús més o menys matusser que fa de la sintaxi, el vocabulari, la semàntica i tot el que pugui servir-li de sortida d’emergència. Mireu sinó, com acaba d’acceptar ser candidat a la presidència del govern. Sense comprometre’s a formar govern si els altres no li riuen totes les gràcies i accepten tots els capricis. Com aquell nen que, quan li pregunten si vol estudiar, respon que sí sempre i quan li comprin la tablet i el Xbox. De fet la pregunta del rei deuria ser clara, no? Vols que t’encarregui formar govern?. La resposta, però, ja no ho tinc tan clar. Perquè el que hauria d’haver estat un sí o un no, es va acabar convertint en un sí però sempre i quan els altres no diguin no.

De tota manera, si som sincers amb nosaltres mateixos i no ens fem trampes, no ens hauríem d’estranyar d’aquestes actituds. Son les clàssiques dels supervivents extrems. Dels camaleons que adapten el color de la seva pell al color de l’ambient que els envolta. Dels que, com deia la setmana passada, no s’enfronten als problemes i es limiten a circular-hi en paral·lel, atents al moment favorable per mostrar-hi proximitat i al desfavorable per desentendre-se’n. Actituds que els permeten aguantar tant de temps com vulguin en els àmbits del poder.

D’exemples n’hi ha a tots els costats. Cèlia Villalobos acaba de ser –curt i ras- defenestrada. Ignoro si per haver jugat al Candy Crash en hores de presidència del Congrès o per alguna altra raó. Però ella va per tot arreu explicant la seva teoria del vagó de tren ple que, a més, li permet presumir de no ser obstacle per les noves generacions.... desprès de més de vint anys de poltrona fixa. Tampoc Esperanza Aguirre reconeix estar marginada. Segons ella, està a la reserva. Reflexionant i agafant nou impuls. Com Alicia Sánchez Camacho o el propi Jose Maria Aznar. Si canviem de bàndol, les coses no varien. Felipe González no està intentant portar el PSOE al seu molí. Simplement està reflexionant en veu alta. Com Carme Chacón o Josep Borrell. De la mateixa manera que la videoteca ens recorda aquests dies com Jordi Pujol, mentre passejava amb la Marta pel vestíbul del Majèstic esperant Aznar i senyora, confessava als periodistes que havien anat allà a fer un sopar i a parlar de coses quotidianes sense importància. O que Joan Carles I anava a Riad a veure el seu germà àrab per pura amistat. Per saber d’ell i sense intenció de parlar de l’AVE de La Meca.

Tot plegat, doncs, pura estratègia de supervivència –em temo que expressada amb els dits creuats- que els permet seguir fent la seva excel·lent obra de govern i, cas d’acabar ficats en un compromís, convertir les paraules en arguments. Com en el cas del famós “de entrada, no” de Felipe Gonzàlez que, encara avui, no sé si em demanava que votés en contra o a favor de l’entrada a la OTAN. Si fa o no fa, el mateix que acaba de dir Rajoy quan ha acceptat ser candidat a president de govern però acció que només exercirà si els altres no li entorpeixen l’elecció.

Tot plegat, va agafant cada cop més el format d’un reality televisiu. D’una versió de Supervivientes aplicada a la política i on els concursants no estan closos en una illa sinó en un Parlament. Però mentre els que passen les proves de gana, set, fred, etc. son... els espectadors.

Sí, sí, ho heu llegit bé. Les penalitats les passen aquells que, com en el concurs televisiu, podran votar sempre que hagin pagat el preu de la trucada, els seus impostos i els augments beneïts pels mateixos concursants constituïts en govern provisional. Un concurs on el que es valora, i si és el cas, elimina, no un dels concursants, sinó el resultat final de les trucades dels espectadors, fent-les repetir tants cops com calgui fins que surti el que la cadena vol per aconseguir audiència.

Ells, els concursants-polítics, ho tenen clar. Afirmant que tenien els dits creuats quan van dir qui sap què i, per tant, que allò no val i s’ha de tornar a començar, ho tenen tot resolt. Un comodí que els permet passar de Supervivientes a Salvados.

Ah! I que pel que fa a les seves despeses, els seus salaris i les seves pensions, Santa Rita, Santa Rita, lo que se da no se quita. Faltaria més.