No vols brou....?

Doncs en tindrem, pel cap baix, tres tasses. Per quedar enfitats, empatxats, tips, farts i tots els adjectius que hi vulgueu posar. I si badem una mica i Rajoy torni a fer el Don Tancredo, ves que no ens caiguin al damunt les quartes.

Ja haureu deduït que estic parlant d’eleccions, oi? De què, sinó, podem parlar aquests dies d’agost?

Però potser cal detallar algunes peculiaritats d’aquest setembre que ens agafarà més o menys morenos però completament emprenyats. I és que, si seguim l’ordre cronològic, el primer dels esdeveniments que varem saber no és, en sentit estricte, unes eleccions. Perquè el que farà el govern de Catalunya serà sotmetre’s a una qüestió de confiança que, per ella mateixa, no és una convocatòria electoral tot i que, no ens enganyem, la possibilitat de passar per les urnes catalanes està present, en positiu o en negatiu, a les oracions de molts dels nostres polítics. I tot i que jo segueixo pensant en la possibilitat d’una remodelació de govern sense treure les urnes. Amb algun que altre pas al front i algun altre cap al costat... o cap a l’abisme.

Perquè, si calgués anar a eleccions, estic convençut que l’estatut –malgrat ens van vendre que tot estava controlat, previst i estudiat- tindrà alguna llacuna oculta que impedirà resoldre el tema en quinze dies per poder seguir treballant en el que realment importa. La desconnexió amb Espanya.

Però aquest no era el tema. El tema és que, desprès de Catalunya i la moció de confiança, fa una setmana, es despenja el lehendakari basc i diu que convoca eleccions basques el mes de setembre. I van dues. Com si hagués ensumat que tot això del Congreso espanyol està en un atzucac i pot acabar malament. I, per tant, ell vol aclarir el seu panorama i deixar que els altres s’ho facin. Que vol fer banda apart, vaja.

Naturalment, el PP contraataca i Nuñez Feijóo fa uns quants exercicis retòrics de predicció de futur (el seu) abans de decidir que el dia que els bascos votin, els gallecs faran el mateix. I ja en tenim tres. I la troca s’embolica una mica més. Perquè, que busca Feijóo amb aquesta convocatòria? Contraprogramar les eleccions basques perquè no es pugui dir que el nacionalisme excloent guanya terreny i això pugui perjudicar la formació de govern a Madrid? Clar que, ben mirat, que busca el lehendakari amb la seva convocatòria? Contraprogramar la moció de confiança de Puigdemont perquè no es pugui dir que el nacionalisme històric està a la baixa i el govern de Madrid no agafi més embranzida antinacionalista?

I, enmig d’aquest panorama, apareix Rajoy i, a la primera de canvi, ens etziba que si Sánchez no el recolza, no ens quedarà més remei que anar a unes noves eleccions. I que aquest recolzament passa per la gran coalició, és a dir, per un PSOE que accepta seure a la taula del PP per compartir el pa i la sal amb qui segueix retallant (i lo que te rondaré morena si segueixo manant) drets als treballadors, als pensionistes, als municipis, als usuaris del tren, als clients d’hisenda, als funcionaris, als que no funcionen... i fins i tot als grups parlamentaris nacionalistes històrics amb els que, temps al temps, tindrà la barra de convocar per negociar tot i haver-los negat el pa i la sal.

Per tant, si no volíeu brou, aquí en teniu la quarta tassa.

Una quarta tassa que, naturalment, no coincidiria amb les ja convocades a les autonomies històriques. A no ser que algun eminent jurista del PP descobreixi ara que el calvari que varem haver de passar, per imperatiu legal, per les segones eleccions, no era necessari i es podien haver convocat d’avui per demà.

Per això us confesso que no goso mirar el calendari. No m’agradaria trobar que els primers mesos del 2017 tenim eleccions europees. Perquè igual resulta que aleshores les hauríem de compartir amb les catalanes de la ruptura definitiva entre el nou PDC i la vella ERC amb la gent de l’Ada Colau i les CUP papallonejant al voltant i el PSC llepant-se les ferides. I les terceres de Mariano Rajoy que, desprès de marejar la perdiu durant un parell de mesos buscant aliances, festejant als Ciutadans de l’Albert Rivera i dient que la possibilitat de fer govern existeix, hauria optat per tornar a les urnes esperant aconseguir, ara sí, la majoria absoluta.

Aquella que li permetrà treure Espanya de la crisi, acabar amb l’amenaça separatista, recuperar el prestigi en l’àmbit internacional, tornar al bipartidisme que tant de bé ha fet a Espanya, reprendre la construcció d’aeroports i AVEs, seguir els partits del Madrid per la COPE i passejar pels jardins de la Moncloa en calça curta.
Insisteixo. Tingueu a mà el bicarbonat