On és en Wally?

Aprofitant el parèntesi estiuenc que Rajoy s’ha pres (tot i la urgència de fer govern que proclama a tort i a dret) he intentat sortir de l’examen i anàlisi de la realitat més immediata per buscar les claus profundes de tot el que està passant a la política espanyola.

I el primer que m’ha saltat a la vista és la pràctica desaparició de Pablo Iglesias dels escenaris polítics. Tothom critica Rajoy, però sembla que el líder de Podemos li està copiant la tàctica. Ja sabeu, aquella de circular en paral·lel als problemes tot esperant que es resolguin. Si féssim cas de les seves inexistents declaracions, hauríem de deduir que la formació de govern no va amb ell. Com tampoc sembla anar amb Pedro Sánchez, que es mira els braus (els del PP i els seus) des de la barrera.

Mentre ironitzava mentalment sobre el personatge de la samarreta de ratlles vermelles i blanques que tantes hores de nens entretinguts ens ha donat, m’ha sortit la condició de biòleg i he anat veient certs paral·lelismes entre la nostra política i l’evolució dels essers vius que va formular Darwin.

I és que els humans sovint oblidem que l’evolució funciona amb el mètode d’assaig error. I que l’encert no sempre es dona a la primera.

Pensem en el que feren els peixos per poder sortir de l’aigua i ocupar la terra ferma. Primer van assajar el règim de vida amfibi que encara avui mantenen les granotes i gripaus. Evidentment, sense massa èxit. Desprès van decantar-se per la via dels rèptils que, inicialment, semblava funcionar força bé, fins i tot permetent-los posar-se plomes i atacar la conquesta de l’aire esdevenint ocells.

Però l’evolució dels animals no comptava que el medi on vivien també evolucionava i acabaren abocats al fracàs i a la quasi desaparició, deixant el grup residual que abasta de les sargantanes als cocodrils.

El darrer intent, el dels mamífers, tampoc triomfà a la primera. Recordem que en alguns llocs residuals encara sobreviuen els monotremes (el misteriós ornitorrinc) i els marsupials (cangurs i companyia). I que, en el grup genèric dels mamífers, uns tenen més èxit evolutiu que altres. Per damunt de tots, l’home. Que fins i tot pot aturar o impulsar l’evolució dels altres mamífers.

Potser ja us esteu preguntant que té a veure tot això amb els problemes de la investidura de Rajoy. Doncs molt senzill. Que potser estem davant d’un pur i simple procés evolutiu. D’un canvi de situació ambiental on el sistema bipartidista, com el dels grans rèptils, ha entrat en vies d’extinció. Fruit del canvi ambiental. Mentre manaven els poders fàctics del propi país, la política es podia vehicular amb el senzill joc de dretes i esquerres. Però ara que el “brexit“ condiciona la borsa de Tòquio i els escarafalls de Trump sacsegen les decisions de Brussel·les, potser cal un nou sistema de gestió que encara no hem acabat d’afinar.

I en aquest nou escenari, mentre els grans rèptils del passat es van apagant en un lent passar cap a la residualitat, van apareixent els primers mamífers de la nova situació. De poca implantació i recorregut curt com fou el cas del PRD de Miquel Roca Junyent en els temps de la UCD i avui el d’una UPyD que podríem associar amb els monotremes. O d’aparent forta implantació inicial i recorregut encara incert com els casos més cridaners de Ciudadanos i Podemos o els menys divulgats de les “mareas” en general i les CUP en particular.

I aquí ve el pinyol de la meva reflexió. La majoria d’analistes s’omplen la boca titllant tant el partit taronja com el violeta d’alternatives aparentment consolidades. Potser tots plegats hauríem de ser una mica més prudents i tenir clar que, de moment, son temptatives que busquen el seu lloc al sol i que, per tant, poden consolidar-se o desaparèixer. Com el dimoni de Tasmània que els britànics van fer desaparèixer en instal·lar-se a la seva illa.

El perill veritable –i l’actitud del PP va, al meu entendre, en aquest sentit- està en que una de les espècies competidores de l’ecosistema (antiga o nova) acabi adoptant comportaments humans de dominador absolut. Exigint als altres obediència absoluta. Convertint-los en esclaus sotmesos a la seva voluntat.

No és això el que reclama Rajoy? Que els altres partits, en ser ell el més votat, acceptin la seva autoritat i les seves decisions?. Una actitud que, fa un temps, hauríem qualificat de totalitarista però que ara es revesteix de legalitat democràtica a base d’articles constitucionals i raonaments trucats. I que es reforça amb actituds de rendició com la que, aparentment, ha adoptat Podemos, o d’immolació patriòtica que sembla adoptar Ciudadanos. Amb un dels dinosaures com a guanyador. El PP.

Els mamífers dels nous temps sembla que encara no han trobat un model que funcioni. Les assemblees de base, els cercles o els consells ciutadans de la nova política, segueixen perdent la batalla enfront els nius d’escurçons de la política tradicional. I mentrestant, on és en Wally?