Hamlet, decideix-te

Segur que hi ha moltes altres lectures que es poden fer de la política espanyola dels darrers anys, però el cert és que, al meu entendre, un dels factors que ens ha dut a aquesta situació aparentment irresoluble en que ens trobem, és l’actitud cagadubtes del PSOE i totes les seves franquícies.

Una actitud que, al meu entendre i per no remuntar-me a la prehistòria, arrenca de les eleccions andaluses del 22 de març de l’any passat, quan el PSOE andalús li va veure les orelles al llop i va necessitar quatre votacions per arrencar els vots favorables de Ciutadans que feien bons els seus 47 diputats, superant la barrera dels 55. No tenia cap altra solució si volia governar sense haver de tornar a convocar eleccions, i segur que això li feu prendre aquella decisió, resolent el dubte hamletià de ser o no ser partit de govern. Però, des d’aquell dia, els seus ideals de puresa, coherència i rigor, al meu entendre, quedaren tocats. I el partit, es va instal·lar en el dubte permanent. Només pendent de mantenir el paper hegemònic a l’esquerra que Podemos semblava qüestionar-li. Un fi que justificava els mitjans.

Per això penso que el Hamlet-PSOE –o potser millor el Hamlet-PSC- es va mantenir en la seva “tercera via”. Impedint a la política catalana convertir les eleccions del 27-S en un plebiscit sobre la independència de Catalunya. Perquè els resultats no permetien la lectura bàsica de dir que els partidaris de la independència no havien assolit la majoria, però els partidaris del dret a decidir (els independentistes més Catalunya sí que es pot) sí. Una lectura que Junts pel Sí es va negar a fer.

Entre uns i altres hi havia els 16 diputats del Hamlet-PSC que, amb la seva tercera via, ho impedien. I a més, permetent als contraris a qualsevol mena de plebiscit, argumentar la no dualitat del resultat. Amb l’ajut afegit –diguem-ho tot- de l’actitud i manera d’actuar de les CUP. El resultat final està a la vista.

Ara, el Hamlet-PSOE torna a fer de les seves. Dubtant –si fem cas de les declaracions dels “barons”- entre el possibilisme del precedent andalús i la tossuderia de l’escenari català. Vagarejant pels passadissos de la política, amb una calavera a la ma, recitant els famosos versos de Shakespeare i escoltant les veus dels seus fantasmes del passat. Perquè el que s’està jugant és el ser o no ser. Seguir tallant el bacallà o no.

Si et plau, Hamlet-PSOE, decideix-te d’una vegada. Pren el camí del pacte o encapçala l’alternativa. El nou canvi. Però no segueixis en aquesta ambigüitat, fent la puta i la ramoneta. Que aquest és un patrimoni dels catalans.

Perquè ja sé que quan Susana Diaz va enllestir el pacte contra natura amb Ciutadans, ho va fer per governar i el teu amb el PP seria per poder ser el cap de l’oposició. Però les coses son com son. Estaves massa ben acostumat amb el pacte del tripartit que et permeté mantenir-te –aparentment- com a força hegemònica a Catalunya. Ara toquen vaques magres.

També sé que l’altra opció, la d’encapçalar una alternativa d’esquerres, tampoc et du al govern majoritari al que has estat molts anys acostumat i que et permetia gaudir dels vots de CiU o del PNB sense haver de donar-los cap ministeri. Però els temps son els que son i Podemos no es conforma amb uns copets a l’esquena. És més, de forma més o menys implícita, reclama no ser comparsa com Ciutadans amb el PP. La proporció d’escons entre tu i ells li ho permet.

T’has de decidir. I fer-ho clarament. I aviat. Ja es veu que la tercera via, la nova tercera via que et podries plantejar en forma de noves eleccions, no du enlloc. Per més que el PP somniï amb una majoria absoluta fruit de l’abstenció creixent. O, millor dit, porta a que, qui la proposi, sigui automàticament vilipendiat per tots els demés que, secretament, la desitgen.

Una cosa és clara. Facis el que facis, decideixis el que decideixis, no t’escaparàs de la crítica ferotge i la desqualificació messiànica. Has estat lent. Has dubtat massa. En comptes de ser el primer en fixar la teva posició, has esperat al final, deixant que els altres et prenguessin el terreny. I ara et toca pagar-ho i purgar-ho.

Recordo una escena de Stan Laurel i Oliver Hardy en la que demanen voluntaris –estan a la legió- i ells es queden quiets mentre la resta de la fila fa un pas enrere. Naturalment, ells son els que, com es diu ara, es mengen el marrón. No s’hi val a badar. I jo hi afegiria que tampoc a dubtar.