Sant Tornem-hi

Aneu a saber perquè, quan he recordat que el divendres començava la campanya electoral al País Basc i Galicia i he llegit les enquestes del CIS sobre ambdues eleccions, m’ha vingut al cap aquella cançó de Raimon que en la seva primera estrofa diu: Quan creus que ja s'acaba, torna a començar, i torna el temps dels monstres que no son morts..

I és que, al marge de les previsions al País Basc, que poden ser considerades raonables vista la situació, les de Galicia –majoria absoluta de 40-41 diputats del PP en un Parlament de 75 escons- em resulten desconcertants. I desperten els monstres que no son morts.

Perquè Galicia no sembla una comunitat presonera del colossalisme del País Valencià que fa pensar que tothom, en major o menor grau, suca. I que, per tant, a l’hora de votar té interès en mantenir l’estatus vigent. Tampoc la veig com una comunitat amb l’hiperfuncionarisme institucionalitzat que podria ajudar a entendre el comportament electoral de la comunitat de Madrid. O amb el sucursalisme andalús que fa pensar, aquest cop pel costat del PSOE, en un electorat agraït que no vol mossegar la ma que li dona de menjar.

Per tant, cóm explicar aquests resultats a la vista de tot el que està caient a nivell nacional i, sobretot, a nivell autonòmic?

Ho podria justificar un cert odi cap al PSOE fruit del desmantellament de les industries navilieres gallegues que va comportar la nostra entrada a la UE, però penso que aquell efecte l’hauria d’haver compensat la segona patacada, la del Prestige, al sector de la pesca. Curiosament protagonitzada pel propi Rajoy amb aquella comparació amb hilillos de plastilina. Però els hereus d’aquelles frustracions, aglutinats a les Mareas, no semblen tenir força suficient tot i haver superat un BNG pràcticament residual.

Tampoc em convenç ni crec que el caciquisme tradicional segueixi tan viu i actiu com per mantenir Galicia encara en el món que explicaven Álvaro Cunqueiro o Torrente Ballester. Més a prop de les meigas que dels Pokemon Go.

I és aleshores quan penso que potser estem equivocant el nostre enfocament. Que estem mirant cap al cantó equivocat i que el problema no és Galicia, Euskadi o Catalunya, sinó España (amb eñe). Que l’explicació no està en els diferents de les “regions”, sinó en els comuns del territori global. No en els petits que intenten sobreviure sinó en els grans que busquen el domini absolut. Perquè els petits son diferents entre si i, per tant, costa entendre que tots i cadascun d’ells generin l’odi que Rajoy manifestà en el seu darrer discurs d’investidura contra ells. Hi hauria d’haver alguna diferència de tracte que permetés parlar de bons i dolents. O, siguem generosos, de bons i menys bons. Jo no la sé veure. Feijóo, Alonso o Garcia Albiol, més que autonomistes del PP semblen missioners kamikazes enviats a colonitzar terres inhòspites plenes d’indígenes desagraïts.

Per això penso que cal canviar l’enfocament amb què jutgem l’actitud de l’estat central i els partits espanyolistes. No és una actitud de reacció sinó d’addicció. No és que el nacionalisme els generi anticossos, és que el totalitarisme, l’estatalisme, els hi genera addicció. Estan “enganxats” al poder absolut com un yonki ho està a la heroïna o un borratxo a l’alcohol. Faci el que faci l’altra part per explicar-se, ells no escolten. Facin el que facin els nacionalismes per acostar-se al PP, l’única resposta que rebran serà la puntada de peu a la porta. O a la boca si baden.

El nacionalisme d’orígen basat en la història antiga dels pobles (dit sigui amb tot el respecte als gallecs i andalusos que el tenen d’evolució) resisteix –encara- aquest atac. Compareu les dues enquestes de vot i constateu que el mateix PP que arrasa a Galicia, és residual al País Basc. Alguna cosa deu voler dir això, no?.

A més, aquesta addicció dels estatalistes al poder central, a catalans i bascos ens provoca al·lèrgia. Ens genera anticossos a la papereta del PP quan anem a votar. No a tots, certament. Recordem que un ex-ministre penedesenc que havia militat al PSUC, aconseguí la vacuna contra el rebuig i acceptà una cartera amb Aznar. Per sort, la majoria encara no estem vacunats. Però els monstres que no son morts segueixen estant entre nosaltres i el perill segueix ben viu.

Em queden dues esperances. Una, que part dels diners de la corrupció s’hagin destinat a comprar el CIS perquè cuini enquestes favorables al PP que condicionin el vot dels ciutadans. Ho veurem a finals de mes.

L’altra, que la ciutadania (sobretot a Galicia) hagi respost les enquestes amb els dits creuats a l’esquena i estigui acumulant valentia per canviar el vot un cop davant les urnes. Ho sabrem també a finals de mes.

Tinc clar –vull tenir clar- que si no és aquest cop, serà el proper. Si no és a Galicia, serà a les properes generals. Que la gent acabarà obrint els ulls i exigint que aquell silenci que, en la cançó de Raimon, fa niu en la vida, fa niu en les coses, es trencarà definitivament. Que matarem als monstres que no son morts. Corrupció, totalitarisme, arbitrarietat, incomprensió, amiguisme.....