Catalonia is different

Ho escric en anglès per evidenciar el trilingüisme que ens diferencia de la major part de la resta de nadius (altra cosa son els residents) de la península. Però aquesta no es l'única nota individualitzant que ens caracteritza. La recent situació política ho certifica i demostra.

No descobreixo cap secret d'alcova si explico que nosaltres ens regim (cada cop menys, confessem-ho) per la figura de l'hereu. El fill gran de la família que s'emporta tot el patrimoni quan arriba el moment de l'herència, deixant el segon mascle per la carrera religiosa i el tercer per la militar (o a l’inversa si la família no es massa de missa). Ah! I les nenes, les filles, casades i amb dot. A voltes amb l’excepció de la germana soltera destinada a cuidar els avis grans.

La resta de l'estat espanyol, per contra, es regia i regeix pel repartiment pur i dur. Excepte quan la cosa va de grans fortunes com la de la casa de Alba. Aleshores, es el patrimoni qui mana i fa que, sovint, la cosa acabi en una componenda "a la catalana". Més o menys disfressada i que deixa al primogènit bé i a la resta de fills més o menys arregladets.

Faig aquesta introducció perquè, al meu entendre, el comportament de la classe política catalana i el de la classe política espanyola, sobretot la del costat esquerra del espectre, reflecteixen plenament aquesta diferencia entre Catalunya i Espanya. Permeteu-me que ho argumenti tot començant per casa nostra.

A Catalunya, estem de traspàs. L'herència del catalanisme -el global, sense sigles que l'acompanyin- està canviant de mans. Passant d'aquell plantejament conservador, possibilista, timorat i una mica missaire a una nova forma d'entendre la comunitat històrica com a país, l'acció social com a construcció de pisos socials i no colònies industrials, i la valentia com fer el que desitgem i no el que ens permeten. I tot, decidit des d'aquí, amb una independència real i que tingui tots els ets i uts. Una herència que, a més, acceptem tots a una mentre esperem que surti un hereu que la faci rendir i funcionar de la millor manera possible. Que no per força ha de ser el germà gran. No hauríem de descartar que, si la situació ho demanés, pugui ser un segon germà qui agafi la batuta -al Penedès en tenim un cas més que notable en el món del vi- i segueixi endavant amb el llegat del pare.

A la resta del encara estat espanyol, a la vista està, les coses son completament diferents. Allà, qui creu tenir el mínim dret successori, reclama i agafa la seva part de pastís quan arriba el moment de repartir l'herència. Nomes cal seguir les histories dels regnes cristians abans de la fusió de Castella i Lleó per adonar-nos dels cops que aquelles terres es van separar i ajuntar. Repartir i reunir. Generalment, a més, mantenint privilegis moltes d'elles. Constituint el que avui definiríem com a federació i no com a nació. Procés que explica fets com els comuneros o les proclames i motins cantonals de temps que ja pregonàven la “indisoluble unidad de España”.

Ho dic perquè encara avui, tot i les constants proclames polítiques fetes més enllà de l'Ebre de ser una nació -la més antiga d'Europa, oi Sr. Rajoy?- i d'estar més units que mai, no paren de sortir diferencies entre regions, retrets mutus de manca de solidaritat, i diferencies que fan posar el crit al cel. Sobretot en l'àmbit econòmic. El més sensible.

Aparentment doncs, aquell precepte bàsic que resa que la unió fa la força, només el seguim i creiem a Catalunya. A la resta de l'estat, pel que es veu, l'han tunejat, convertint-lo en un "si estás más unido que tu adversario, serás más fuerte que él". Idea relativista que evidencia clarament la situació actual del PSOE enfront la del PP.

Però no hauríem de caure, a casa nostra, en el cofoisme fàcil. Perquè si la unió fa la força, aquesta darrera no és, per ella sola, garantia d'èxit en l'assoliment dels objectius. En Llach cantava que l'estaca queia si jo l'estirava per aquí i tu per allà. Però això no és sempre cert. Si tots dos estirem en direccions completament oposades, l'estaca no es mou.  O potser els vents del pal d’una bandera no ajuden i fan forces per mantenir-la dreta? O potser les propostes de mig PSOE de no deixar governar Mariano Rajoy, i de l’altre mig d’investir-lo i fer-li la vida impossible des de l’oposició, no estan donant aire a un PP que cada cop es sent més fort i veu amb més simpatia unes terceres eleccions?