Embolica que fa fort

La lògica més elemental ens diu que un delicte, sigui del tipus que sigui, necessita un mínim de dos actors. El delinqüent i la víctima. Al marge del procés d’execució que tingui. En un assassinat hi ha d’haver un criminal i un mort. En un atracament, algú que guanya diners i un altre que els perd en contra de la seva voluntat.

A partir d’aquí, les coses es compliquen. Perquè el somni de tot policia de trobar l’assassí amb l’arma ensangonada a la mà i la víctima encara agonitzant i acusant-lo, poques vegades es fa realitat. El delinqüent, per instint, tendeix a amagar la seva malifeta. Esborrant les empremtes digitals de la pistola, buscant una coartada o intentant embolicar la troca tant com sigui possible per introduir com més dubtes millor en el procés de deducció del policia i el jutge encarregats de resoldre el cas.

A més, aquest delinqüent mai és un alienígena vingut d’una altra galàxia. Sol tenir amics, parents o coneguts que intenten exculpar-lo, enemics que busquen inculpar-lo i tafaners o mancats de discurs que intenten trobar el seu moment de glòria opinant o aportant suposades proves i raonaments. Fets que també es donen per part de la víctima, naturalment.

Tot plegat, doncs, configura una realitat on resulta molt fàcil perdre de vista la pròpia malifeta. Naturalment, no en el cas d’un assassinat –hi ha un mort constituït en cos del delicte- però sí en molts altres supòsits com ara els delictes econòmics que darrerament sovintegen als jutjats en forma de causes contra la corrupció. Perquè, fixeu-vos, quin és el delicte que es jutja, per exemple, en el cas Palau? Haver-se quedat Millet i Montull uns diners que anaven destinats a finançar un partit polític o haver encarit el preu de les obres públiques perquè certes empreses poguessin obtenir més diners i així poder-ne destinar una part a finançar un partit polític? Perquè, si jutgem el primer supòsit, està clar que el casament de la filla de Millet o les reparacions del xalet de Montull son la pistola fumejant a la mà del assassí. Però si jutgem el segon, potser ja no està tan clar qui hauria de seure al banc dels acusats. Com tampoc ho està qui ha estat la víctima del delicte. Perquè, en el primer supòsit son els gestors del Palau de la Música que han robat a un partit que recollia uns diners que alguns consideren legals. En el segon, en canvi, els espoliats som tots els que, a través dels nostres impostos, hem finançat obres a uns preus inflats que, per exemple, varen impedir arreglar l’enllumenat d’uns carrers o contractar més funcionaris per fer la justícia més efectiva.

Si jutgem sota el primer supòsit, estem davant d’una disputa entre dos particulars. Un que té uns diners i un altre que n’hi pren una part que podríem fins i tot justificar en concepte d’honoraris per la feina feta. Si fa o no fa, com el banc quan ens cobra una comissió per passar els diners del nostre compte al d’un altre. Si jutgem sota el segon, en canvi, tots els que intervenen en el procés de desviació dels nostres impostos –per activa o per passiva- cap a un destí inconvenient, tenen la seva part de culpa. Com la noia que condueix la víctima a l’escenari del crim o el pinxo que subministra la pistola a l’assassí. I, per tant, com a ciutadà a qui prometen, dia si i dia també, transparència i control, voldria saber qui va fixar el preu de sortida d’aquelles obres que ara s’investiguen com a font de ingressos extres. Qui va decidir que fos aquella empresa i no una altra qui rebés l’adjudicació. Qui li va demanar a l’empresa el ja famós 3%. Qui li va suggerir la forma d’entrega que avui permet a alguns camuflar-ho com una aportació voluntària i independent a un partit amb el que tenia afinitats. I la pregunta del milió. Qui, des de l’administració que –digueu-me càndid- vull mantenir al marge i amb reconeixement explícit de la seva honestedat, no ha detectat en tots aquests anys el que la policia, aliena als processos contractuals i d’execució d’obres, ha acabat descobrint? O cal recordar que un dels edificis que impliquen al president de la comunitat de Múrcia en els seus escàndols, té certificat de construcció tot i estar encara clarament inacabat?

La diferència entre els dos supòsits no és menor. Perquè el primer, com el cas de l’assassí amb la pistola a la mà, el pot resoldre un policia sol. El segon, en canvi, necessita tota una maquinària que vagi esbrinant totes les connexions, relacions, dependències i actuacions de tots i cadascun del implicats. Una maquinària que avui per avui fa el que pot però que, vista l’habilitat dels implicats per embolicar la troca, tinc els meus dubtes que sigui capaç d’arribar al moll de l’ós

Sense entrar en la segona fase de tot aquest embolic. La judicial. Aquella que considera que posar urnes per votar és delicte però accepta que les donacions puguin ser legals, anònimes i, per tant, fiscalment transparents. Una contradicció que descoratja aquells que veuen els seus anys d’esforç per establir culpabilitats llençats a la brossa gràcies a l’habilitat d’un equip d’advocats que saben treure profit d’unes lleis que, al meu entendre, no progressen adequadament. I fan cada cop més escèptics als que creiem que les malifetes, s’acaben pagant.