El raser

Parlem molt de llibertat i una mica menys de fraternitat. Però, al meu entendre, el principi més damnificat dels que donáren pas a la revolució francesa i, agradi o no, a la democràcia, és el de la igualtat. Sobretot perquè crec, amb les meves curtes llums, que la limitem massa sovint a les qüestions estrictament econòmiques. Països més rics, regions més pròsperes, empreses més rendibles...

No contents amb això, quan sortim d’aquest àmbit per parlar de desigualtats entre les persones –diferències socials, educatives o sanitàries- acabem referenciant-ho novament amb el producte interior brut, el salari mínim o l’estalvi familiar. Altra cop els diners.

Si ens aturem un moment per mirar el que passa al nostre voltant, veurem com la desigualtat sense adjectius està permanentment instal·lada entre nosaltres. Que el raser que hauria d’igualar la palla del nostre ull i la de l’ull veí no sol formar part de l’instrumental de mesura de la nostra societat, fent així les desigualtats més evidents als ulls de qui la mira amb una certa atenció.

Aquests dies hem tingut tres exemples flagrants d’aquesta contradicció. El primer, econòmic. La diferència de tractament entre els diners gastats pel govern d’Artur Mas en la consulta del 9-N i els que es van endur, per la patilla, bancs i corporacions similars de la butxaca de tots els ciutadans. Els primers sembla que podrien ser rescabalats –si la fortuna personal del inculpat ho permetés- amb els diners de l’ex-president i els altres inculpats. Els segons, no. Fins i tot hem vist com la concurrència més o menys fortuïta de la mort d’un responsable, permetrà segons alguns, transferir aquells diners robats als seus hereus. Com si uns i altres no fossin iguals. En el fons, simples euros gastats. I no dic malgastats perquè, naturalment, en les tres primeres lletres de la paraula no hi ha acord unànime.

El segon exemple ja no té implicacions econòmiques. Si més no, a curt termini. El Parlament català ha sabut, a les poques hores d’aprovar-la, que la seva llei de tramitació exprés de propostes acabarà al Constitucional. Impugnada per un govern que, fa uns anys, aprovava d’un dia per l’altra i sense referèndum, consulta o com li vulgueu dir, la reforma de la que avui proclama màxima llei, la Constitució espanyola. La mateixa que ara titlla de quasi intocable, posant mil i una traves possibles a la sola idea de poder-ho fer.

La tercera baixa a un nivell molt més humà i procedimental perquè es produeix, no ja en l’àmbit de les diferències ideològiques sinó en el de les procedimentals. Jo puc discrepar sobre el model educatiu dels meus fills, però segurament, ni jo ni els discrepants corregirem els seus texts amb criteris ortogràfics diferents. Igualtat s’escriu sempre igual, no?

Doncs no, ara resulta que tampoc a aquest nivell hi ha igualtat. Una persona com el Secretari General de Presidència de la Generalitat, el penedesenc Joaquim Nin, pot entrar en un interrogatori com a testimoni i sortir-ne transmutat en imputat, perquè els interrogadors aprecien indicis que el vincularien als preparatius del referèndum (sembla que l’autorització del domini de la web del Pacte Nacional pel Referèndum seria el motiu adduït). Mentrestant, una altra persona, aquesta president del govern espanyol, Mariano Rajoy, entra també com a testimoni a una declaració i, malgrat les seves respostes imprecises i en certa mesura incriminatòries –recordem que hi ha delictes d’acció i delictes d’omissió-, surt tal com havia entrat.

Ignoro les respostes del senyor Nin a les preguntes dels interrogadors, però segur que no son comparables a les del senyor Rajoy. Perquè, deixant de banda els “no sé”, “no recuerdo” o similars, prodigats pel president espanyol, la seva explícita desvinculació dels processos de control econòmic amb l’excusa que ell es dedicava a fer política, sona a presa de pèl amb bandera i banda de música. A excusa d’un galtes o, potser encara més greu, d’un incompetent. Per no recordar el famós SMS del “Luís, se fuerte” que, per obra i gràcia de la seva declaració judicial i la benevolència dels interrogadors, ha acabat convertit, segons Rajoy, en un missatge rutinari de cortesia.

Home, senyor Rajoy, un defensor aferrissat de la igualtat davant la llei com vostè, hauria d’haver enviat el mateix missatge a Naseiro, Matas, Camps, Barberà, González, Blesa, Rato, etc. Però, ben pensat, com a màxim responsable d’un PP amb 31 casos oberts i un total de 835 inculpats, igual va pensar que no tindria prou diners per pagar la factura del mòbil.

Clar que, segurament, en aquest món de tants rasers diferents, vostès deuen tenir tarifa plana, no?.