Educació per a la resistència

Si hem de jutjar pels esdeveniments dels darrers dies, haurem de replantejar-nos seriosament el tema de l’educació per la pau i la no violència a les escoles. No és que m’agradi la idea ni que ho estigui desitjant, entenguem-nos, és que ens devem als nostres alumnes i no es mereixen que els eduquem per a una societat que no existeix. No val a enganyar-los. Potser haurem de començar a dir-los que no es pot anar amb el lliri a la mà, que després venen els de les porres i et trinxen la participació, la justícia, els ideals i el que faci falta, total, per unes paperetes, pel soterrament d’unes vies a Múrcia o, si fem memòria, per unes acampades a la plaça Catalunya al maig de 2011.

És lícit ensenyar uns valors si després hauran de descobrir que són inútils? Bé, inútils no, no del tot. Serveixen per a la petita societat dels virtuosos, dels modestament bons, de les persones normals. Ara, que amb això es pugui doblegar el poder… Això ja són figues d’un altre paner. El poder no necessita el diàleg; ni ser just, ni estimat, ni presentable; ni tan sols li cal creure que té raó. El poder només necessita la força per exercir-se. A major força, major poder. Res a veure amb la intel·ligència o l’altura moral.

Començo a pensar que estaria bé implementar una educació per a la crítica, per a l’inconformisme, per a la resistència intel·lectual. Una formació que ajudés a entendre el sentit de la justícia, que assenyalés, per millorar-los, els nostres dèficits democràtics; que inoculés en els joves un esperit comunitari de pertinença a la humanitat sencera, de respecte a tots els éssers humans independentment dels seus orígens, sexualitat, creences o altres diferències ridícules. Una cultura que, sense caure en el menyspreu, pogués assenyalar les contradiccions i les errades dels altres i admetre les pròpies, que utilitzés únicament la raó, el diàleg i la voluntat de trobar la veritat per sobre dels interessos personals.

Ah! Que ja hi és? Filosofia? Té sentit.