Per què ens haurien de sortir demòcrates?

Recullo la pregunta que es feia en Sergi Amat ara que tothom va esverat per les tendències ultradretanes entre el jovent. La veritat és que el nombre de gilifatxes no em sembla superior entre els joves que entre els adults, així, a ull, i no hi hauria cap raó per la qual els adults no poguessin ser també gilifatxes perquè com que es tracta de no atendre raons, ni fets, ni la història, ni res, home, qualsevol idiota pot abstenir-se de pensar i integrar-se en un ramat. És una opció clarament accessible a tothom.

La part difícil d’educar en la democràcia és precisament aquesta, que porten l’intel·lecte desconnectat. Tu vas donant reflexions, arguments, experiències, vas explicant la desgraciada història del segle XX i al final tot són arguments, un munt de raons totes elles perfectes per preferir la democràcia al totalitarisme. Has omplert d’aigua un cistell. Hem de convèncer de manera raonada gent que és immune als raonaments. Són bàsicament emocionals i reaccionen per odi, per por, per pressió del grup, per sentiment de pertinença, per sensació d’amenaça… tot de coses que resisteixen sense ni una rascada els esforços de l’intel·lecte. “Muera la inteligencia” va dir un que no tenia cap por de perdre-hi res en aquest òbit.

La democràcia és complexa. Exigeix saber guanyar i tenir en compte les minories. Exigeix saber perdre i respectar les majories. Exigeix respectar les persones amb opinions diferents i debatre-hi amb arguments, per tant, pensar. I pensar, reflexionar amb lentitud i profunditat, fa mandra. A Daniel Kahneman li van donar un Nobel per veure això, que pensar fot mandra. La democràcia exigeix respecte per la veritat per sobre de l’opinió. Per tot això, costa molt més ser demòcrata que ser gilifatxa. Ser un fatxa és directe, sense matissos i sense dubtes. L’argument és la força, sempre funciona.

Potser seria molt més eficaç com a educació per la democràcia tenir unes classes dirigides per mestres i professors autoritaris, violents, autèntics representants del gilifatxisme. Que els nanos haguessin de suportar el càstig físic, l’arbitrarietat, els favoritismes, la imposició d’opinions, el silenci absolut per sentir únicament una veu, la del seu professor, el seu fuhrer. Sortirien com a autèntics demòcrates convençuts. Aquest camí no el volem seguir, lògicament. I la veritat és que tampoc tots sortirien demòcrates. La facilitat, la immediatesa de les solucions aparents que ofereix el fatxa, la seva absència de dubtes, el fan atractiu, el fan un líder.

Retorno finalment a una reflexió que ja té un temps. Vivim en un país que té encara milers de morts a les carreteres, un país on fins fa quatre dies no podies saber com van morir els teus avantpassats; ara mateix, segons el color del teu govern autonòmic, encara et serà més que difícil saber-ne alguna cosa. Vivim en un país hereu del franquisme, amb una monarquia hereva directa del dictador. Un país que va sortir de quaranta anys de dictadura genocida a través d’una reconciliació forçada per les circumstàncies. Preocupats pel jovent? És la història, company!