Els camins a Roma

Recordo aquell personatge de la pel·lícula Aterra com puguis (crec que era en Robert Stack, el popular Elliot Ness de la tele en blanc i negre) que repetia una frase que feu fortuna. He triat un mal dia per deixar de fumar.

El motiu? El quasi frenètic canvi d’escenari que es produeix cada dos per tres en aquest camí cap a la desitjada independència de Catalunya i que fa que, qualsevol predicció que facis, corri el perill de quedar desautoritzada o ridiculitzada per la realitat de mitja hora més tard. D’aquí que aquesta reflexió de cap de setmana, que normalment seria de recapitulació i previsió, hagi esdevingut un neguit que em col·loca en aquella fina línia que separa l’encert de la pixarada fora del test.

Perquè, en aquest moment, sembla que la frase Tots els camins duen a Roma, pensant en una capital romana que tingués forma d’eleccions catalanes anticipades, estaria absolutament justificada. I, per tant, veient quins son aquests camins i certificant que conflueixen, tot hauria de quedar vist per sentència o, des de l’estricta enumeració, posicionament en funció d’allò que pensi cada lector.

El primer viarany passava (a hores d’ara ja sembla totalment descartat) per l’anada del president Puigdemont al Senat i l’oferta d’un acord a aquella cambra per encetar negociacions que permetessin encarar el desitjat referèndum. Un camí llarg que bàsicament buscava guanyar temps perquè, en el fons, deixava les coses tal i com estaven. És a dir, a la línia de sortida. Però, insisteixo, ja ha estat rebutjat i, per tant, no val la pena gastar-hi més tinta.

El segon camí és la convocatòria d’eleccions autonòmiques immediates per part del govern català just abans que el Senat pugui obrir el meló de l’article 155 de la Constitució, aprofitant que Puigdemont encara té legitimitat i legalitat per fer-ho. Una convocatòria, però, que té molt de renúncia nacionalista en tant que es faria des de la legalitat anterior a les lleis aprovades els dies 6 y 7 de setembre, les primeres de la futura Catalunya independent.

El tercer vial és l’aixecament de la suspensió (suspensió existent?) de la declaració d’independència lligada al referèndum (referèndum?) del primer d’octubre. Una acció legislativa contundent i polèmica que comportaria l’inici, en un termini curt i amb permís o no del Constitucional, d’un procés constituent i, per tant, la convocatòria immediata d’unes eleccions igualment constituents.

El quart sender seria l’aplicació per part del govern de Madrid i amb l’autorització del Senat espanyol, de l’article 155 de la constitució. Un article que, si fóssim honestos, hauríem de declarar en construcció, vista la disparitat de criteris existent entre els juristes, aquesta nova casta d’opinadors a afegir als tertulians, economistes, politòlegs, etc... que omplen cada dia més ràdios i televisions. Gent que, per cert, sol venir del món acadèmic i que, per tant, hauria pogut detectar ja fa temps aquestes ambigüitats en les nostres lleis que, dic jo, expliquen cada curs als seus alumnes. Una solució, aquesta quarta, que, si fóssim raonables, hauríem d’aplicar amb peus de plom i deixant molt clara la reversibilitat i provisionalitat de la seva posta en marxa, evitant que es convertís en doctrina inamovible. Un plantejament, però, que sembla poc plausible a la vista de les actituds que, durant els darrers 40 anys, han tingut els partits hegemònics i dels darrers comportaments del PP, especialista en aprovar lleis que semblen innòcues però que, amb el temps, acaben mostrant la seva mala llet amagada.

Però aquesta darrera senda en trànsit cap a la Roma de les eleccions catalanes, té una diferència respecte les altres. No te pressa. O, si més no, podria no tenir-la. Amb qualsevol excusa, seguint la tradició dels pronunciaments de finals del segle XIX que tant agraden a la capital del regne, es pot anar demorant en el temps, tot deixant les eleccions per l’any o la dècada vinent mentre s’atenen, segons ells, necessitats més urgents que no es poden distreure amb unes eleccions que, fins i tot amb el pas del temps i l’evolució del pensament dominant, poden esdevenir innecessàries. O sou dels que penseu que, tot i la centralització que intenten implantar el PP i els seus socis (voluntaris o forçosos) de Ciutadans i PSOE, les autonomies van venir per quedar-se?

Aquest és el fruit de la meva anàlisi. Ara, cadascú pot triar el camí que més li agradi, sempre i quant la realitat no l’hagi ja fet impossible. Però feu-ho convençuts que, tard o d’hora, necessitareu el DNI (DNI o passaport?) per anar a votar. El que jo tinc clar, hores d’ara, és que decididament, he triat un mal dia per analitzar el procés d’independència de Catalunya.

P.S. – Certament, he triat un mal dia. Acabat d’escriure l’article a les deu del matí, a la una del migdia la Generalitat anuncia la convocatòria d’eleccions, la segona opció que apuntava. Però Madrid, tan rebec aparentment a aplicar el 155, es resisteix de moment a donar per bona la solució. La reflexió, per tant, segueix essent vàlida. I jo vaig a buscar una cigarreta. Ja deixaré de fumar un altre dia.

P.P.S. – La realitat, a dos quarts de tres, torna a mostrar-se implacable amb la meva addicció a la nicotina. El president Puigdemont en persona renuncia a convocar eleccions. Surto a buscar tabac.