Eines velles

Amb l’arribada del fred, molts de nosaltres ens hem adonat quant antiquat està el nostre armari. Aquella jaqueta que fa anys i panys que no ens posem, aquells pantalons que no son de pota d’elefant, però quasi... Una constatació que ens ha fet jurar que d’aquest any no podem passar en la renovació del nostre vestidor.

La realitat política, arran de l’aturada de país, vaga general o digueu-li com vulgueu, del dimecres, m’ha generat una sensació similar de desfasament. La intuïció que, allò que fa anys servia per posar contra les cordes a les grans empreses o fer fixos i funcionaris a un bon grapat de PNNs, ja no serveix per res en aquest temps d’empreses subcontractades i autònoms a tort i a dret. Que decretem vagues (i no precisament a la japonesa) perquè estem orfes d’eines noves. Una situació que ens porta a seguir picant amb martell i escarpa allò que els nostres rivals o competidors fabriquen per impressió en 3-D. No endebades, les grans patronals han aconseguit minimitzar-ne els efectes als seus negocis mentre els ciutadans pagàvem la factura en espècies (incomoditats, retards, etc...) de tot plegat. Potser cal una reflexió serena sobre per què es va ocupar l’estació de l’AVE de Girona i no la factoria de la SEAT a Martorell o Mercabarna. Perquè, sincerament, penso que hi pot haver moltes altres formes de cridar l’atenció dels mitjans de comunicació nacionals i internacionals. Caldria doncs posar-se a pensar, no només a actuar.

A més, aquesta cerca d’eines noves ens permetia avançar problemes sense haver d’esperar que tot ens peti als morros quan ja sigui massa tard. Permeteu-me un exemple.

El proppassat diumenge, el diari El País publicava un article on evidenciava que, ja avui, algunes empreses tenen més poder que molts països. Segons ell, si poséssim costat per costat els pressupostos d’empreses i països, tractant aquests darrers com empreses, 69 dels 100 primers llocs del rànquing estarien ocupats per empreses i els 31 restants per països. Fort, no?

Sobretot perquè els països segueixen volent fer veure que son ells els que tallen el bacallà. Potser caldria analitzar el concepte de sobirania des d’aquesta perspectiva, no? Perquè, altrament, tard o d’hora ens caurà al damunt la pluja de la realitat i nosaltres estarem sense paraigua.

Perquè la realitat (si voleu digueu-li legalitat, legitimitat o justícia) que contraposem a aquestes noves realitats està passada de moda. Permeteu-me un segon exemple.

El mateix article de El País explica que una ordre de compravenda que fa 20 anys es feia en 20 segons, ara es fa amb 10 microsegons. Es a dir, que aquelles 3 compravendes que es feien en un minut el 1997, avui poden ser 100.000.

Contraposem a aquesta velocitat, que permet als diners, foscos o no, canviar 100.000 vegades de banc i de país, la dels processos d’investigació per frau que fa hisenda. Aquells que passen la comissió rogatòria, la resposta del país interpel·lat, la petició al banc corresponent, etc.... Un procés que ha d’avançar forçosament pas a pas i que no sol resoldre’s en menys d’un mes. Necessitaríem 100.000 mesos per escatir el que va passar en aquell segon fatídic en què els diners varen anar d’Espanya a Aruba, d’Aruba al Vaticà, del Vaticà a ... Veieu el que vull dir?

Ens calen eines noves, imaginatives, que puguin anar pel davant del delicte, que no quedin contínuament endarrerides o que, com a mínim, frenin la velocitat dels delictes. Un darrer exemple.

L’ex-president de la Comunitat de Madrid Ignacio González ha abandonat Soto del Real gràcies al dipòsit d’una fiança de 400.000 euros que van fer efectiva, en menys de 24 hores, dues filles del polític, però que sembla fou aportada per 11 familiars i amics. Si penseu una mica, tot entra dins de la lògica que la majoria de la gent entén. Si ell va poder fer totes les malifetes econòmiques que se li imputen –el procés judicial, paradoxalment, està més en poder-les provar per part dels fiscals que en demostrar la seva innocència per part dels defensors- tots donem per bo o probable que ell estengués aquell manà entre els seus familiars i amics, no?.

Per tant, els diners que li embarguen a ell son només els que s’ha quedat al seu compte. Els repartits o dissimulats segueixen campant lliurement pel univers financer dels dark pools, aquests fons d’inversió secrets, disposats en xarxa privada i en zones fosques de la legalitat, que venen i compren accions, sempre segons El País, sense que el Montoro de torn en sàpiga res. Tan difícil és encendre la llum?

Perquè a això, els estats hi contraposen fiscals vestits amb punyetes, inspectors fiscals dotats d’una sabata i dues espardenyes i unes lleis enrevessades i antigues on, amb temps i diners (i d’això no els en manca), els poderosos poden buscar escletxes, sortides o tractes que minimitzin o anul·lin els efectes de la pròpia llei. Tot plegat, eines velles que algun dia, algú hauria de pensar com millorar, actualitzar o canviar per posar-les d’una vegada al servei del ciutadà..  

Clar que, com que aquestes eines ja serveixen per tenir collada la ciutadania, l’interès pel canvi i la millora no sembla ser una prioritat dels que manen. O potser hauríem de dir dels que creuen manar? Perquè si el pressupost de la companyia nord-americana Walmart –amb 2 milions d’empleats i 11000 botigues- equival al de l’estat espanyol, potser és lícit preguntar-se: Qui mana de debò en tot aquest desori de l’economia mundial?