Sembla ja força consolidada la idea que, en educació, tot allò que no es presenti de manera digital i audiovisual és obsolet. Una classe magistral és pesada per definició i una condemna per als pobres alumnes que han d’escoltar-la. Es dedueix de manera acrítica, que qualsevol contingut queda millorat pel fet de provenir de Youtube o de Google, que una pissarra digital és millor que una de guix encara que l’activitat que s’hi desenvolupi sigui idèntica, que un portfoli digital és millor que un dossier en paper abans i tot d’analitzar-ne el seu contingut. Darrera d’aquesta idea hi ha un esforç conscient i constant per part dels grans grups de comunicació, empresarials i financers que els impulsen: Fundación Telefónica, La Caixa, Microsoft, Google i uns quants més ho lideren a casa nostra, i per sobre de tots ells, l’OCDE –un organisme privat de naturalesa econòmica- monitoritza i dirigeix les polítiques educatives.

Aquest fet marca un canvi social important respecte al paradigma imperant durant els segles precedents, quan l’educació havia estat en mans de l’estat o de l’església. La decadència d’ambdues institucions en favor de les grans corporacions és un fet. L’estat com a tal ja no és capaç de dictar les polítiques econòmiques, ni de garantir la protecció social i possiblement tampoc dirigeixi els conflictes armats ni les crisis humanitàries malgrat intenti dissimular-ho. Respecte l’església, el procés de secularització viscut especialment a Europa, l’ha deixada com una institució gairebé fòssil, que gestiona centres sense apartar-se de les línies oficials a canvi d’unes engrunes d’influència formativa. L’educació promoguda per aquests agents promovia els valors que els eren necessaris: obediència, productivitat, una certa submissió, pertinença, competitivitat. D’aquesta manera, les classes eren massives i productives com fàbriques, l’adoctrinament en valors religiosos i patriòtics, intens, la competició entre els alumnes, fomentada. L’objectiu –algun objectiu hi ha d’haver quan el producte és gratuït- era la formació de masses obreres dòcils, treballadores i amb una formació mínima per integrar-se a la força productiva.

Ara ja estem al final d’aquest camí. Ni tan sols la força productiva humana és tan interessant com abans. Què persegueixen llavors les grans corporacions entrant tan decididament en el camp de l’educació? Com és que mai hi ha un pedagog independent darrera les seves grans propostes? Podeu creure que es tracta d’un interès altruista per estendre el coneixement o d’una estratègia de màrqueting social, però sospito que les motivacions van més enllà. Hi ha tot un món d’oportunitats en la caiguda dels poders tradicionals, algú haurà d’ocupar el seu lloc.

El fet d’integrar les noves tecnologies i de menysprear sistemàticament els mètodes tradicionals –però eficaços- de transmissió del coneixement té a veure amb el benefici que les corporacions calculen que poden treure’n. Acabo de dir una obvietat, disculpeu, però forma part del raonament i em temo que massa sovint ho passem per alt. Quin serà aquest benefici? La traçabilitat. El control. Els ciutadans del futur tindran una petjada electrònica que els farà transparents des del bressol. Dades. És l’objecte del seu comerç ja en aquest moment oi? Orwell no va acabar de dibuixar bé l’educació al regne del Gran Germà, clar que per a ell, imaginar internet era impossible.