Que a la bandolera em duia la primavera...

Ja fa boi un mes que hem entrat a la primavera, tot i que enguany ens ha portat forces sorpreses climatològiques, nevades abundoses, pluges a dojo que han fet superar la sequera que amenaçava el país. La primavera etimològicament té a veure amb primer temps i s’assimilava al creixement. Clar, a la primavera tot ressorgeix, la natura que ve d’un temps de repòs hivernal malgrat que bull d’activitat sota terra però en canvi la fredor imperant sembla que ho paralitza tot.

La joventut s’assimila també a la primavera com l’època de la vida en que es creix físicament i també és va conformant la personalitat.

Ja fa dies que en els camps de l’entorn de la ciutat es nota l’arribada de la primavera, els camps de cereal ja han verdejat i comencen créixer, les pluges sovintejades els ha anat prou bé, les vinyes ja comencen a treure les primeres fulles, el ceps han brotat i s’han desfet del plomissol que cobria les fulles i aquestes apunten, ja hem vist les primers roselles, poques encara però alguna d’atrevida ja ha despuntat i també algunes mates de ginesta també tenen els botons a punt per començar a  treure flor. La farigola i el romaní també han florit. És el moment en que la natura s’expressa amb major diversitat de colors, olors i vida.

També és l’època en que el temps és més variable la neu es fon, la temperatura va pujant i la pluja cau suau ara bé es poden desfermar tempestes molt potents que poden arrambar amb moltes de les flors que ha poblat els arbres fruiters.

És l'estació del renaixement. Però la floració de les plantes provoca al·lèrgia a algunes persones. El temps pot ser força canviant. En el seu darrer llibre Lluís Foix defineix l’estació de l’any perfectament: “El despertar és eufòric. Sembla que tot es desferma i queda fora de control. Els sentits no poden quedar indiferents davant l’exposició vital. Les bufandes s’arraconen però no es desen. Tornaran els freds traïdors. Les marinades glaçades, els capricis hivernals, aquell “març marçot mata la vella a la vora del foc, i al jove si pot” que encara avui corre de boca en boca en obrir-se les portes de la primavera...”

Hi ha un cert lirisme en el text de Foix, però hi ha una frase més prosaica que defineix la situació que ens porta la primavera: la primavera la sang altera. Explicaven al Diari de Girona: La primavera afavoreix la secreció de feromones, oxitocina, dopamina i noradrenalina, hormones relacionades amb l'atracció sexual i que influeixen positivament en l'estat d'ànim, segons ha explicat la cap de Psicologia de l'Hospital Quirón Màlaga, Cristina Green.

D'aquí s'explica la dita de 'la primavera la sang altera "ja que en aquesta època augmenta la lluminositat i la temperatura, es produeixen canvis en la pressió atmosfèrica, floració i pol·linització, els quals es tradueixen en desajustos en alguns neurotransmissors i hormones.

En definitiva que hi ha ganes de guerra. I deunidó de la que hi ha hagut aquets darrers dies, per una banda l’astènia primaveral, aquesta mena d’indolència generalitzada que dura un parell de setmanes sembla que hagi afectat a la culerada veient com el seu equip feia un pa com unes hòsties preciosament a  Roma i el Madrid de poc li va anar, sense l’ajuda impagable de l’àrbitre, va faltar un pèl que acabés també eliminat de la Champions...

Però de Champions són els embolics polítics que tenim en el panorama d’aquesta primavera.

La sang i el que més convingui alterat. Per una banda sembla que l’al·lèrgia primaveral ha afecta al magistrat Llarena, al·lèrgia a qualsevol candidat a presidir la Generalitat, un cop més ha vetat la possible candidatura de Jordi Sánchez. Això de presidir la Generalitat es convertirà en una professió de risc, candidat que hi ha, candidat que engarjolen. Potser que el jutge faci alguna cosa per superar aquesta al·lèrgia -ja sabem però que el tractament és massa llarg- i deixi que el país pugui funcionar o bé que des d’aquí s’actuï amb realisme i com més aviat es constitueixi un govern “efectiu” mantenint el simbòlic, fent feina de fons, i comenci a fer política real i amb voluntat de superar el 155 i fer les negociacions que calguin per treure els presos, això hauria de ser l’objectiu principal. Això sí sembla que el President del Parlament animarà a presentar una querella criminal contra el jutge. I...?. Pessigolles, potser algun esternut fruit de l‘al·lèrgia però poca cosa més.

I per acabar-ho d’adobar ens hem trobat també les greus acusacions de terrorisme a una presumpta component d’un CDR que finalment com era lògic  s’ha diluït. Jugar amb conceptes com terrorisme per intentar la criminalització d’accions, que podem molestar-nos i podem desqualificar per trobar-les inoportunes, però  mai els podem assimilar al la xacra que s’ha patit durant molts anys de la violència terrorista certa al país.

I aquí també aquí la sang bull i ens hem alterat, el govern de Vilanova s’ha trencat i l’alcaldessa del PDeCat diu que ho fan perquè: Som incapaços de treballar al govern amb persones que formen part d’un partit que ara està deixant de banda valors bàsics que no podem oblidar”. I posa com exemple la no participació del PSC en l’homenatge a la famílies dels empresonats que va induir el President del Parlament a l‘hemicicle de la cambra.... El PSC li respon que va signar amb CiU un acord amb 52 punts programàtics que obria la porta a un govern de coalició que es centrava única i exclusivament en la ciutat, excloent expressament les qüestions de política nacional i centrar-se només en la ciutat. En aquest sentit, el PSC podem afirmar que hem complert amb absoluta lleialtat aquest acord signat per les dues forces, ens sentim orgullosos i orgulloses de la feina fet al capdavant del govern municipal.

Això bull i algú recorda que la mateixa alcaldessa quan la pressionaven perquè trenqués el pacte seia que: “Demostrem maduresa política de saber discernir entre la política municipal i la nacional”. Veus que coneixen les interioritats afirmen que el nou candidat o candidata del PDeCat a l’ajuntament de  Vilanova ha demanat el trencament per poder anar sense el llast d’haver pactat amb els unionistes que semblen ara el dimoni, altres veus diuen que ja feia dies que es coïa el trencament per un tacticisme ben lògic i ho expliquen de manera grollera fent ús d’aquella frase de “por el tiempo que me queda en el convento me ....Dentro” o més militar de “que por el tiempo que me queda en el cuartel me.... en él”. I encara hi ha una tercera versió que diu que a l’alcaldessa se li van obrir els ulls quan un activista megàfon en mà va fer una crida contra el PSC que els concentrats a la plaça de la Vila van respondre amb un “fora el PSC”. Con Sant Pau va caure del cavall davant l’evidència del que el “poble” volia que els fes fora. Magnífic.. En fi que sigui per sensibilitat o per tàctica l’experiment de la sociovergència ha fracassat quan semblava que aniria bé. Ep i amb això la cap de llista d’ERC fa una proposta: Govern de concentració. Ara?. Això sí excloent a la primera força política que ara és el PSC. Quina originalitat! Sembla que ara es vulgui  fer un cordó sanitari al seu voltant, i ja sabem en aquets país com acaben els cordons sanitaris. De cara a la propera campanya ja veig els candidats i candidates fent cua davant el notari per firmar que no pactaran amb el PSC. Ah ! Primavera!!. Tamborinada, pedregada, llamps, mestralades i trons se senten a la Casa Gran. Concentració? Concentrats estem!!

I per acabar am el panorama primaveral cal atribuir a Rajoy alguna victòria en aquest cas del refranyer popular -i costa molt fer-ho eh!- ha aconseguit canviar aquella castissa frase de “és més fals que un duro sevillano” per “és més fals que un màster de la Sra. Cifuentes”...I això a part del ridícul i la crisi política de moment encara per definir i concretar, ha portat un degoteig de canvis curriculars de molts polítics: desapareixen els màsters a un ritme frenètic.

I estem a la primavera, tot creix, tot es renova, el sorgiment de la vida torna  a la natura i aquesta mena d’efervescència té la seva influència en el món de la política que també avança tempestuós com un estiu que s’albira també molts calorós i potser, potser, amb campanya electoral.