Cas Montoro

Els nostres drets col·lectius, a partir dels 9 de Vilanova

Mural a la Ronda Ibèrica de Vilanova i la Geltrú en suport als 9 de Vilanova. Eix

Mural a la Ronda Ibèrica de Vilanova i la Geltrú en suport als 9 de Vilanova. Eix

Escric això per col·laborar en la campanya de solidaritat pels 9 de Vilanova. Abans d’escriure, he mirat de llistar totes la raons per defensar aquests joves però, de fet, el tema és que no se m’acut cap raó per no fer-ho. Se me n’acuden moltes, en canvi, per criticar les mesures repressives i desproporcionades que volen destruir la vida a aquestes persones que, de manera altruista, dediquen el seu temps a defensar els drets dels col·lectius més vulnerables. Persones que, en un context individualista en què se’ns demana que dediquem les nostres energies al poliment personal del gimnàs, la dietètica, els màsters i el currículum, prefereixen esmerçar-les en teixir la solidaritat. Una d’aquestes expressions de solidaritat va ser dir-li a Montoro el mal que feien les seves polítiques econòmiques.

Quan el ministre Cristóbal Montoro va venir, en missió de campanya, a Vilanova, al 2014, ja es notaven les conseqüències de la reforma exprés de l’article 135 de la Constitució (amb el suport del PSOE, cal dir) que prioritzava el retorn del deute a les inversions públiques, en nom d’un Banc Central Europeu que tenia molt poc en compte la situació de les classes empobrides dels països del sud d’Europa. L’anomenada “Llei Montoro” d’estabilitat pressupostària (sic), aplicada sobre aquesta modificació de la Constitució, suposava l’ofegament de la inversió social que estava permesa a les administracions locals i autonòmiques, les més properes a la ciutadania, precisament en un context en què es patien les desastroses conseqüències humanes de la crisi financera del 2008. A aquest panorama cal afegir-hi la reforma laboral del 2012 (aquest cop el PP va comptar amb el suport de CiU) que precaritzava encara més el treball assalariat i que va contribuir a la ruïna de la Seguretat Social –executada per part dels dirigents de la sanitat privada. Convè recordar que, anys abans, Cristóbal Montoro ja havia estat un dels ideòlegs (per dir-ho d’alguna manera) de la política de privatitzacions del govern de José Maria Aznar (com a secretari d’Estat d’Economia al primer mandat, i com a ministre d’Hisenda al segon mandat aznarista), a més de partidari d’abaixar els impostos, de la “contenció” salarial i de les pensions, i d’assolir el sacralitzat dèficit zero (quants eufemismes!). Un conjunt de propostes d’inspiració neoliberal que han portat, acumulativament, on som avui: en un país amb plena precarització de les classes treballadores i acumulació de capital per la part alta de l’ibex. En síntesi, Montoro és símbol (encara que el seu programa sempre ha estat impulsat per institucions internacionals i els amigots nacionals de sempre) d’un cicle polític i econòmic d’augment de les desigualtats, de pèrdua de drets socials, d’amenaça que s’esgotin pensions i seguretat social o, dit clar i català, de l’empobriment dels pobres (i, encara més, de les pobres).

Al 2014, a Vilanova i la Geltrú, diversos col·lectius com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, 500x20, Iaioflautes, La Frontissa, els sindicats de classe o plataformes com l’Assemblea pels Drets Socials del Garraf (entre d’altres), estaven activats per trobar solucions i donar suport a les més afectades per un model econòmic que actua contra les persones. I és en aquest moment que, en defensa de la dignitat col·lectiva, els 9 de Vilanova, que som totes nosaltres, entenen que cal mobilitzar-se davant Montoro, la icona de les desigualtats. Comprenen, sobretot, que no fer-ho és avalar-lo, des de la Vilanova; i que el silenci i la indiferència també són una postura política. Ens convoquen perquè saben que no es pot restar impassible davant la sofrença d’altres i que és un dret, i una necessitat, protestar davant els ordres de govern que actuen contra la gent.

Després d’una qüestionable actuació de la comitiva del PP, saltant-se el dispositiu de seguretat del ministre, i d’identificacions policials arbitràries, ara les mesures repressives –via judicial– que els demanen prop de 30 anys de presó i multes monetàries, volen silenciar la veu d’aquests 9 de Vilanova, tornar-los casos exemplificants per a què no tinguem dret a reivindicar mai més, per a impossibilitar les maneres d’entendre el món fraternals i solidàries. El cas dels 9 de Vilanova, que s’arrossega de fa uns anys, ens planta davant la cara la banalitat amb què les societats contemporànies tracten la qüestió de l’autodefensa popular, la solidaritat entre persones i el dret –i necessitat democràtica– a la protesta. Enguany, la repressió policial i judicial al referèndum, avalada per Llei Mordassa i la interpretació ultradretana dels tipus penals, ha demostrat el grau en què les nostres llibertats es troben en risc. Si ens volen atomitzades, desunides i porugues, receptacles passius de polítiques de dubtós caràcter democràtic, caldrà que ens trobin juntes, unides i valentes, defensant els 9 de Vilanova d’aquí a l’acte final del 22 de juny i, després, als tribunals.

Per agraïment, i perquè el seu destí és el nostre.

 

Núria Araüna, professora lectora de Comunicació Audiovisual - URV

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!