Política

Guanyador?

Francesc Murgades 14-05-2018 8:49 Lectures 501

Arxivat a:

La darrera enquesta del CIS (allò que els mitjans de comunicació s’entesten en anomenar baròmetre) mostra un panorama polític força complicat. La suma del 24% del PP, el 22,4% de la gent d’Albert Rivera, el 22% del PSOE i el 19,6% dels seguidors de Pablo Iglesias demostra dues coses. La primera, que el bipartidisme, si més no de moment i en espera d’alguna possible acta de defunció, és cosa del passat. La segona, que les previsibles i necessàries aliances “naturals”, ens aboquen a un empat tècnic de difícil gestió. Sobretot perquè ni el 3% d’ERC, ni el 3% dels nacionalismes més contemporitzadors de PdCAT i PNB, ni el 2,3% de la resta de la samfaina regionalista, sembla que puguin arribar a ser decisius per resoldre el sudoku de fer govern.

Per això em permeto, des de la meva modesta opinió, proposar que adoptem tots plegats un nou llenguatge més ajustat a la situació que vivim. En concret, pel que fa a l’ús de la paraula guanyador.

En un partit de futbol -imaginem un Barça-Màlaga- la potència de la plantilla, la llista de sancionats o lesionats, el camp on es juga el partit, etc... son factors que ens duen, abans del partit, a dir que el Barça és el favorit. Però no serà fins que l’àrbitre hagi xiulat el final del partit, quan podrem proclamar que l’equip que hagi fet més gols n’és el guanyador.

Com que venim de temps de bipartidismes (no per tenir només dos partits polítics sinó per tenir-ne dos d’hegemònics) la solució durant aquests anys ha estat senzilla. El que aconseguia més escons es proclamava guanyador, l’altre ho reconeixia i els partits minoritaris es disposaven, depenent de si la majoria era absoluta o no, a intentar esgarrapar algun favor o a fer valdre els seus vots  per poder omplir el seu cove. Confonent el moment de saltar al camp per començar el partit amb el propi matx.

Ara, la situació és diferent. Aquell model que permetia a dos equips grans fer, amb més o menys comoditat, la seva santa voluntat, ha saltat pels aires. Ara son quatre els que es reparteixen la part grossa del pastís. La majoria necessària per governar ja no la donen els vots directes dels ciutadans. Aquell tràmit més o menys burocràtic (la tria dels ministres) que calia complir per poder formar govern, s’ha complicat i molt. Perquè ara cal aconseguir als despatxos, pactant i negociant, allò que fins ara s’aconseguia a les urnes. Que en part ja es feia, però tothom veu que no és el mateix negociar amb una Convergència o un PNB que ha aconseguit una desena part dels vots i diputats, que fer-ho amb una formació que porta a la seva cartera tants o més vots que tú. I que si té menys diputats és per un joc de mans que li permet (legalment, no ho discuteixo) treure profit de la llei d’Hondt.

Per això proposo que eliminem la paraula guanyador del llenguatge de la nit electoral i els dies posteriors. Només quan el govern (l’objectiu pel qual es presentaven els partits a les eleccions) estigui constituït, aquell que ho hagi aconseguit es podrà declarar guanyador. Mentrestant, podem seguir parlant, com en el futbol, de favorit, preferit, predilecte o qualsevol de la resta de sinònims.

Mireu sinó l’exemple de Catalunya. El diàleg de sords que estem vivint des de fa 5 mesos entre una Inés Arrimadas que, com a força més votada, es proclama guanyadora, i un grup de partits independents entre ells i independentistes d’intenció, que es proclamen igualment guanyadors en tant que la suma dels vots dels seus diputats els hauria de permetre (matisos al marge) proposar un candidat i que aquest resultés revalidat per la votació de la Cambra.

Al meu entendre, ni un ni altre poden, a hores d’ara, proclamar-se guanyadors. La primera perquè, tot i els seus vots, no té cap opció de poder formar govern. Els segons perquè, tot i la possibilitat de guanyar la votació i imposar un candidat, encara no ho han fet.

D’aquí que alguns pensin (més dels que ho diem) que el millor que podríem fer és tornar a passar per les urnes. Fins que els ciutadans deslloriguem amb els nostres vots –i les nostres abstencions, no ho oblidem- una situació que hauria d’haver previst i facilitat el legislador durant aquests anys. Potser així, no aconseguirem que hi hagi un guanyador, però com a mínim, potser tindrem un gestor col·legiat. I els nostres polítics aprendran dues coses. Que hi ha moments en que ningú guanya i, si es bada, tots perdem. I que, al costat del corró de les majories, hi ha el treball en equip de les coalicions.

Ah! i que no pateixin pel poble. Penso que hem demostrat que, quan un projecte és engrescador, responem. O no hem anat a les diades de la darrera dècada sense defallir? Que no ens vàrem deixar partir la cara per votar el 1-O? Si la participació a les eleccions baixa, si-us-plau, no assenyalin a la gent. Mirin-se al mirall.

Actes reflexos

Francesc Murgadas

Francesc Murgadas

Reflexions a volta de correu... naturalment electrònic

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

Una sentència dóna suport a una escola bressol que va denegar la matrícula a un nen no vacunat. El jutjat Contenciós Administratiu de Barcelona ha conclòs que els pares del menor obliden els drets dels altres, i pretenen imposar una opció minoritària -la de no vacunar-, per sobre del dret a la salut de la resta d'infants i les seves famílies

Què et sembla que una escola bressol pugui denegar la matrícula a un nen no vacunat?


Malament