Política

Peix al cove

Francesc Murgades 26-05-2018 10:52 Lectures 802
El líder del PP, Mariano Rajoy, i el portaveu del PNB al Congrés, Aitor Esteban. ACN / Pi de Cabanyes R.

El líder del PP, Mariano Rajoy, i el portaveu del PNB al Congrés, Aitor Esteban. ACN / Pi de Cabanyes R.

Rajoy i el Partit Popular ja tenen aprovats els pressupostos que els han de garantir fins a dos anys de coll per poder intentar remuntar l’aparentment imparable escalada de Ciutadans de les darreres setmanes, i la patacada que li donarà la primera sentència del cas Gurtel i les que puguin anar venint al darrera. El PNB, per la seva part, ja té els “peixos” que li han de permetre mostrar-se davant dels bascos com aquell partit que ha portat més diners i infraestructures a Euskadi (sobretot la Y ferroviària que els tregui de l’amenaça de marginalitat respecte d’Europa, que suposa el somniar corredor mediterrani). I també aquell partit que no renuncia a reconstruir Euskalerria des de la seriositat i el rigor, gràcies a unes converses providencials amb Bildu sobre la millora de l’estatut basc. Amb propostes que a nosaltres ens van costar més d’un calbot però que ells poden formular aparentment sense problemes.

Però el missatge va més lluny. Perquè mostra a la resta d’espanyols una voluntat de romandre al seu costat. Les negociacions amb Bildu s’han afanyat a parlar de consideració de nació o nacionalitat, però també de relacions federades, confederals o similars. És a dir allunyades de la unilateralitat trencadora i republicana que tants problemes ha portat a Catalunya. I també ensenya als no bascs una sensibilitat social atractiva de la mà dels dos anys (curiosament els mateixos que li ofereix en safata al PP perquè pugui treballar tranquil) de pujades de les pensions, al mateix temps que els allunya d’aquella imatge una mica farisea i botiguera dels catalans de Pujol intentant escombrar únicament cap a casa.

Però, sobretot, aquesta pesca feta a les costes del PP, li permet enviar un clar missatge cap a la gran Europa que passa actualment per hores baixes. Enfront al perillós experiment a la grega que comença a perfilar-se a Itàlia amb la coalició entre Berlusconi i la gent de 5 Stelle, el PNB ofereix a Brussel·les (i sobretot a Berlin) un missatge d’estabilitat institucional dins del marc europeu. Un missatge que es contraposa a l’euroescepticisme popular que Rajoy va mostrar quan semblava que Europa mirava condescendent cap a Catalunya

Cert que, per aconseguir això, han hagut d’empassar-se el gripau d’aquella oposició –avui fallida- al 155 que varen proclamar i exigir en veu alta. Però no hauríem de descartar que el que no ha arribat ara de bracet amb els pressupostos, acabi arribant de bracet del PP. Que, òbviament, també deu voler recuperar alguna cosa. Per exemple, una certa imatge democràtica, de la ma de l’aturada del 155. Sobretot ara que Ciutadans –el seu perill màxim- sembla immers en plena efervescència centralista i joseantoniana. El caramel era massa bo per deixar que també se l’emportés el PNB.

Per tot això, penso que el balanç que deu estar fent a hores d’ara el PNB, deu ser més que satisfactori. Van aprendre d’aquell Ibarretxe que va anar de cara per intentar descobrir els límits del contrincant, mentre nosaltres –originals com sempre sembla que vulguem ser- ens entestàvem en aquella dèria maragalliana de fer un preàmbul modèlic. Encara que fos a costa d’un articulat fet a corre cuita i en el darrer moment. Una dèria que culminà en un Estatut que, tot i ser votat pels catalans, va acabar tombat apallissat i aprimat pel ribot d’Alfonso Guerra.

Aquella aparent derrota, li va servir al PNB per decantar la seva tradicional rebequeria unilateral cap a una més útil seducció, acompanyada de l’estudi de les debilitats del contrincant per saber en quin moment utilitzar la seva artilleria.
La nostra aparent victòria, després d’un inici més o menys exultant i amb accions més o menys provocadores, ens ha acabat duent, precisament, cap a la tossuderia unilateral, fent-nos entrar, a parer meu, en la fase que ells ja havien descartat. I així ens va tot.

Potser tot plegat sigui fruit de la història d’un poble, el basc, que va començar jugant-se el físic empaitant balenes però que, quan va descobrir el bacallà, va entendre que allò li resultava molt més còmode i rendible. Comparada amb la d’un altre, el català, que va començar pescant tonyines de forma cooperativa i ha acabat pescant sardina i seitó de forma més o menys individualitzada.

Algú podria dir que, al cap i a la fi, tot és portar peix al cove. Però no em negareu que les espines de la tonyina o del bacallà, simplement per raó de mida, es veuen a venir. I per tant, es poden esquivar. Les de la sardina, son molt més discretes i no solen punxar. Però son molt més propenses a ficar-se al coll i ennuegar-nos.

I si pensem en el rendiment d’aquest peix al cove, calculeu la quantitat de carn que ofereix la tonyina o el bacallà en proporció a la d’espines i compareu-ho amb la de la sardina, el seitó o el llobarro. I valoreu si es tracta de tenir molta carn o poques espines. Les espines, si son de peix de roca, fan el brou més saborós, però el brou no atipa. El que atipa és el tall.

Peix al cove, però no qualsevol peix.

Actes reflexos

Francesc Murgadas

Francesc Murgadas

Reflexions a volta de correu... naturalment electrònic

Ensenyament

L'escola està matant la creativitat. La creativitat està matant l'escola

Jordi Larregola

Jo, des de la meva sala de professors al Baix Penedès, només puc pensar amb tota sinceritat que la mala escola potser mata la creativitat, però que només una escola exigent, amb alts nivells d'excel·lència, pot alimentar-la

ENQUESTA WEB

L'Audiència de Barcelona acaba de denegar a un home l'adopció dels fills de la seva parella nascuts per gestació subrogada. El tribunal recorda que el procediment és il·legal al país. La gestació per subrogació o per substitució, la maternitat subrogada o els ventres de lloguer són un dels temes que més divideixen la societat.

Creus que s'hauria de legalitzar la gestació subrogada al nostre país?


No