'Bcn c’est moi'

Emulo el “L’etat c’est moi” atribuït a Lluís XV, el Rei Sol de França, quan va accedir al tron d’aquella nació aleshores regne. Podria haver estat perfectament la frase de cloenda utilitzada per Manuel Valls en l’acte de presentació de la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona.

Per deixar clar, des del primer moment, que la seva plataforma “Barcelona Capital Europea” es regirà –tot i el paper fins ara una mica “mamporrero” de Ciutadans- pels principis més nostrats de l’absolutisme monàrquic que tant agrada als francesos. Recordeu sinó Mitterrand.

El que a primera vista no passava de ser una “boutade” del partit d’Albert Rivera, buscar un alcalde més enllà de les fronteres, agafava així carta de realitat i d’amenaça per l’alcaldessa Colau, en plena lluita interna per convertir-se ella també, en el Napoleó de Podemos a Catalunya, gràcies al seu poder unipersonal indiscutible però discutit.

El més fotut i preocupant era, però, constatar com els demés partits es posaven ràpidament a roda del sotrac provocat per Valls i Rivera. Abandonant els seus candidats “entranyables” per donar pas als candidats “mediàtics”. Imagino que en un intent de no perdre posicions en la cursa cap a les properes municipals barcelonines. Alfred Bosch tornava als seus llibres en benefici d’un Ernest Maragall –per molts la ma dreta del seu germà Pasqual- que suposadament podria arrossegar el sector socialista que encara plora Raventós i Obiols. Neus Munté tornava a la seva advocacia més o menys sindical en benefici d’un Ferran Mascarell –qualificat per alguns com el Fouché del germà gran dels Maragall- que aparentment intentarà minimitzar la importància de dir-se Ernest. Només Jaume Collboni sembla resistir aquest canvi d’estratègia. Aquest pas de candidats nostrats a candidats mediàtics. I ja ho veurem, que encara falten dies per la convocatòria d’eleccions municipals.

De tota manera, si analitzem la situació, podríem arribar a entendre aquest hipotètic desgavell. Aquest nou enfocament de la política dels partits catalans nominalment demòcrates i un punt assemblearis, cap a lideratges més monolítics. A nivell general, aquella tendència espontània del senyor Esteve –el ciutadà mitjà de Catalunya- cap a la natural moderació del centre polític i que tant de bé feu als bipartidismes català i espanyol, sembla que està essent substituïda per una tendència a escapar cap als extrems (qui reivindica el centre convencional avui?) de l’espectre polític. Ensumant i augurant temps de governs plurals on un cap de tics autoritaris i conviccions formalment fermes, sempre serà ben rebut.

És el que insinuava al principi sobre Manuel Valls. Jo el veig molt més capaç de suportar la pressió mediàtica i les cintes de torn dels comissaris Villarejo, que l’actual cap de Ciutadans, la Sra. Inés Arrimadas. I això és el que probablement demandaran els temps que venen. Gent que, com Donald Trump, puguin dir amb la cara ben alta i sense posar-se vermells, que allò que es diu d’ells és mentida malgrat les proves irrefutables. O que Barack Obama no era nascut als EEUU tot i la partida de naixement que ho demostrava. Tot sigui pels vots.

Però no vull signar aquest escrit sense destacar un fet que no he vist massa analitzat. El barceloní Manuel Valls és ciutadà francès (a més de parlamentari) i malgrat això, es presenta per alcalde de Barcelona. Significa això que es comença a poder fer política europea? Fins ara, si parlem clar, la única feina que s’ha fet és economia europea. Amb homes de negre i rescats  lleonins. I basada en el bipartidisme Paris-Bonn d’Adenauer i el general De Gaulle que un bon dia va haver d’acceptar la tercera pota (Londres) que ara sembla voler amputar o, si més no, atrofiar. La proposta de Manuel Valls obre un nou camí. Fer política en estat pur a base de permetre que els partits presentin candidatures conjuntes i creuades amb els seus homòlegs d’altres països. Un fet que convertiria, per posar només un exemple, al PSOEspañol en el PSOEuropeo que reuniria tots els PS europeus en un de sol que prendria decisions i presentaria propostes d’àmbit europeu. Com molts esperem que es faci algun dia.

Per cert, veurem a Albert Rivera competint per l’alcaldia de París amb la gaditana Anne Hidalgo? Veurem algun dia un suec ballant el xotis a Madrid per San Isidre i en tant que alcalde de la “villa y corte”? Veurem algun dia, en definitiva, fet realitat el vell somni napoleònic d’una Europa única i unida sota els ideals de Llibertat, Igualtat i Fraternitat?

On s’ha de signar?