Poesia

Poètiques de la natura

Teresa Costa-Gramunt 12-11-2018 21:01 Lectures 351
Imatge coberta Poètiques de la natura. Eix

Imatge coberta Poètiques de la natura. Eix

A les nostres universitats s’hi fa una feina d’estudi i d’investigació tan afinada i valuosa com discreta. Per aquest motiu val la pena l’esforç de donar-la a conèixer també al gran públic. Així, coordinat per Teresa-M. Sala i Irene Gras Valero, i dins la col·lecció Quaderns d’Art i Natura, les Edicions de la Universitat de Barcelona ha publicat el llibre Poètiques de la natura. Espais per a l’espiritualitat.

En aquesta publicació s’hi apleguen les diverses veus (Hermann Bonnín i Llinàs, Pere Capellà Simó, Enric Cassany, Josep Maria Mallerach i Oriol Vaz-Romero Trueba) que van participar al simposi “Visions de la naturalesa a les arts del 1900” que va tenir lloc del 25 al 27 de novembre de 2015 a la Facultat de Geografia i Història de la UB.     

Llegint els textos que amb erudició componen Poètiques de la natura, i que de manera significativa el conjunt porta el subtítol d’Espais per a l’espiritualitat, anava visualitzant de manera creativa aquell espai lluminós enmig del bosc del qual parla la filòsofa María Zambrano al seu llibre Claros del bosque.

Ja a la primera pàgina declara Zambrano, i tradueixo: El clar del bosc és un centre en el qual no sempre és possible entrar (...) És un altre regne que una ànima habita i guarda. Aquesta ànima no és pas una ànima particular sinó l’ànima del món en una imaginària funció de vestal que guarda un temple viu: aquest espai per a l’espiritualitat en el qual la vida hi és en tota la seva plenitud i que no sempre sabem veure. Per aquesta raó la pensadora diu que al clar del bosc no sempre és possible entrar-hi. Ens perdem al bosc que som nosaltres mateixos i amb les nombroses distraccions que ens allunyen del clar del bosc i que Zambrano identifica amb la realitat última o veritat.

Aquesta és una reflexió filosòfica, metafísica, que uns de forma conscient, altres de forma inconscient, es fan artistes plàstics, músics, literats, gent de teatre... cadascun segons la seva disciplina. Hi ha una estreta relació entre les arts, la naturalesa i els artistes com a intermediaris. Uns artistes se senten cridats a representar de forma més o menys ‘realista’ la naturalesa que els atrau amb seva potent o serena bellesa; altres la interpreten de forma subjectiva mercès a l’impacte sensible que aquesta bellesa causa al seu interior. Com sigui, l’obra serà tant una resposta com una troballa. Perquè arriba un dia que acabem sabent que tant preguntar com respondre ja és trobar.

A Poètiques de la Natura llegim diversos itineraris artístics d’aquestes descobertes. En aquest volum editat amb una cura exquisida, veiem com s’aborda la condició de la naturalesa com a font inexhaurible, pròdiga d’inspiració artística, i, tal com escriuen al seu pròleg les professores Sala i Gras, també veiem “la configuració per part dels creadors d’un imaginari poètic, simbòlic, oníric”. I això en el tombant del segle XIX al XX, en plena època de la industrialització, quan comença la depredació de la natura sense contemplacions.

Aquest perill ja havia alertat veus abanderades com la de William Blake quan, visionari del futur, escrivia: L’arbre que fa saltar llàgrimes de goig en els ulls d’uns, per a uns altres no és més que un objecte verd enmig del camí. D’aquí ve que, com explica Josep Maria Mallerach en el seu estudi, ja en aquest tombant de segle comencessin a néixer espais de reserva: parcs naturals i espais protegits que no patissin els efectes de la mentalitat materialista.

Així, de la mateixa manera que els pintors i els escriptors s’afanyaven a donar testimoni artístic de la bellesa paisatgística que com una duna arrencada de la mirada mercès al vent s’esmunyia davant dels seus ulls, de seguida es va veure que calia preservar en la natura uns ‘espais per a l’espiritualitat’, uns clars en el bosc d’unes societats altives i utilitàries que menystenint i explotant de mala manera la natura en realitat es menystenia a ella mateixa, ja que amenaçava la pròpia supervivència. La sensibilitat cap al paisatge d’aquests nobles avantpassats es va posar en camí tant bon punt van veure la necessitat de preservar espais que permetessin la contemplació de la bellesa sensible que propicia el retrobament amb l’espai intern que relliga els éssers humana a la natura, a la creació.

No fa tants dies, i crec que amb aquest mateix propòsit de retrobament entre creatures i la creació incessant que té lloc un dia rere l’altre, una estació rere l’altra, vam veure en un reportatge televisiu com a un grup d’agnòstics que feien una trobada amb monjos de Montserrat se’ls convidava a llevar-se d’hora per contemplar la sortida del sol en un indret enlairat de la muntanya. El sol surt cada dia, però hi ha moltes formes de viure aquest moment auroral. Donar-nos de tant en tant l’oportunitat de contemplar aquest naixement de la llum i l’escalf que proporciona vida, i en un indret tan bell i tan simbòlic com Montserrat, sens dubte pren un sentit poètic, però va més enllà. És la natura que va més enllà de l’objecte poètic per esdevenir una teofania. És el goig estètic viscut com a goig espiritual. És l’ecologia com a ecosofia, com deia Raimon Panikkar. És l’experiència de la natura com a ànima del món en la seva plenitud viscuda en el claustre del cor. I és aquesta experiència de plenitud que trobem en les exaltacions i epifanies (esdevingudes poètiques de la natura) de Joan Maragall, i en general en els escriptors modernistes estudiats per Enric Cassany en el seu treball dedicat a la narrativa catalana situada en el llindar del segle XIX i el XX.

El blog de Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Un espai-estat d'ànim

http://elveldharmonia.blogspot.com

Ensenyament

L'escola està matant la creativitat. La creativitat està matant l'escola

Jordi Larregola

Jo, des de la meva sala de professors al Baix Penedès, només puc pensar amb tota sinceritat que la mala escola potser mata la creativitat, però que només una escola exigent, amb alts nivells d'excel·lència, pot alimentar-la

ENQUESTA WEB

L'Audiència de Barcelona acaba de denegar a un home l'adopció dels fills de la seva parella nascuts per gestació subrogada. El tribunal recorda que el procediment és il·legal al país. La gestació per subrogació o per substitució, la maternitat subrogada o els ventres de lloguer són un dels temes que més divideixen la societat.

Creus que s'hauria de legalitzar la gestació subrogada al nostre país?


No