Poesia

Francesc en el silenci

Teresa Costa-Gramunt 01-04-2019 17:07 Lectures 488
Coberta de 'Francesco, nel silencio'. Eix

Coberta de 'Francesco, nel silencio'. Eix

Escriu, i tradueixo per aquest comentari, Martha L. Canfield al pròleg que acompanya Francesco, nel silencio, el llibre de poemes d’Elena Bartone, nascuda a Torre di Ruggiero, a la província italiana de Catanzaro: Entre tots els sants, sant Francesc és potser el que d’una manera més fàcil [senzilla, també podríem dir] il·lumina el quotidià i assoleix d’obrir un camí que s’inicia amb la comunió exquisidament terrena amb la natura, els animals, amb els éssers més humils i desproveïts i permet entreveure el camí que porta més enllà per damunt de l’immediat i el tangible vers la comunió amb l’absolut.

L’atractiu, la llum que desprèn la figura de Francesc, el sant d’Assís, és indiscutible. Enamora els cristians, però també aquells creients en altres formes religioses i espirituals, així com ateus i agnòstics als quals també impacta fortament la seva resplendent radicalitat humana que es desplega en la pobresa entesa com a lliurament, com a deseiximent, i en l’amor per totes les creatures, imatges vives del Creador. Fins i tot amor per la germana mort, com lloa Francesc en el seu místic Càntic a les creatures ja que, segons la creença cristiana, amb la mort retornem al Creador.

Elena Bartone, llicenciada en Jurisprudència i en Lletres, professora de llengua i literatura al Piemont, va fer la seva tesina sobre la figura literària de Cesare Pavese. Guardonada amb nombrosos premis, és autora de vuit llibres de poemes. Francesco, nel silencio és el seu darrer treball: un poemari de signe místic, un gènere tan exquisit com delicat com difícil de comprendre en el nostre món positivista, materialista, utilitarista, mercantil. Publicat per LietoColle, podem llegir Francesco, nel silencio en la versió original italiana al costat de la traducció a la llengua castellana duta a terme de manera excel·lent per Roberta Buffi, que també ha traduït el pròleg de Canfield.

En la tradició occidental europea la poesia mística escrita per dones, que va començar a florir en el segle XIII amb la veu de beguines com Hadewich d’Anvers, Matilde de Magdeburg, Beatriu de Natzaret, Angela di Foligno, Margarita Porete o Juliana de Norwich, o la mateixa Clara d’Assís, que va compartir l’orde monacal fundat per fra Francesc, o Teresa de Jesús, la monja que al segle XVI va reformar el Carmel, arriba al nostre segle XXI en veus com la d’Elena Bartone.

Trencant les barreres del seu temps, aquestes dones sovint condemnades a no tenir veu, o a ser silenciades (de fet, l’obra de les beguines esmentades ha estat ben desconeguda fins fa poc temps), tant les poetes del XIII i del XVI, com ara les contemporànies del XX i del XXI, han trobat en la poesia mística un vehicle formidable per a l’expressió del seu camí espiritual i intel·lectual, tot i que per la seva naturalesa: una poesia de l’esperit, si bé encarnat en la sensualitat de la paraula, és una poesia que creix com flor als marges del nostre món dessacralitzat i refractari al transcendent.

Fruit preciós en l’arbre de la tradició de la poesia mística, la subtil poètica d’Elena Bartone (aquí trobaríem correspondència en poetes com Clara Janés, Victoria Atencia i Mariana Colomer) s’hi significa amb la seva veu singular i ben definida en la línia d’una poesia-veu de l’ànima que, en el seu cas, s’abandona en braços del silenci de Francesc, un silenci expressiu, fecund i magistral que l’inspira. Perquè és en la matriu del silenci on es gesta la veu poètica, com és en l’ànima verge i amorosa on fa niu el Crist al qual hem de donar a llum, tal com ens va fer veure Mestre Eckhart en un dels seus sermons. Des de l’espurna del diví en nosaltres, doncs, fer lloc, casa, temple o santuari al diví manifestant-se en la seva plenitud.

El silenci és configuració del mot poètic, i és avantsala, porta i eixida de la casa de la poesia, escriu respecte d’una poètica del silenci el catedràtic i poeta Josep M. Sala-Valldaura al seu assaig La poesia catalana i el silenci. Un silenci que en concret la poesia mística accepta com una invitació a dir l’indicible de l’experiència espiritual unitiva.

De la mà de Francesc d’Assís com a guia en el camí, en el santuari del diví sempre hi regna la humilitat. En la traducció castellana de Roberta Buffi així ho expressa la veu poètica d’Elena Bartone: En el altar del silencio/ duerme la palabra. Pasos/ ágiles rompen el encanto, creando/ formas de humana imperfección.

Temor de l’espai sagrat del silenci, reverència de trencar el silenci i l’harmonia primigènies amb la irrupció de la paraula imperfecta que, no obstant això, en la seva imperfecció diu el goig del silenci i l’harmonia que, en l’humà, no pot ser altrament que una cosa imperfecta, inacabada, un camí per transcórrer, una obra en construcció. És en el balbuceig humà, en la recerca del que no sabem, en l’aprenentatge del quotidià i en l’amor per les petites coses on es troben l’humà imperfecte amb el diví perfecte (l’absolut) pel camí del silenci com a espai d’amor, de donació, d’esperança: Esperarte en el silencio/ es mover la palabra/ hacia el origen,/ capturar con la fantasia/ el secreto de las nubes/ que vaguean en el vacío.

Tota la poesia mística té molt de visionària. Perquè, ¿com dir la vivència de l’espiritual si no és a través d’una imatge, d’una visió producte de la imaginatio vera? És a través de figures vigoroses com les d’Elena Bertone transportades de la mà de Francesc, que s’expressen les noces de l’humà i el diví en un trànsit que va de la humilitat (la paraula humilitat ve d’humus, terra) a la majestat. Llego allá arriba con el pensamiento/ en el silencio. Es tan sólo un instante:/ milagro del silencio. Bella imatge del recorregut de l’ànima viatjant, intemporal (tan sols en un instant es produeix el miracle) entre els dos pols: l’humà i el diví, alfa vers omega per esdevenir alfa en omega, és a dir, els dos pols en comunió d’amor.

El blog de Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Un espai-estat d'ànim

http://elveldharmonia.blogspot.com

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

El PSOE (122) guanya les eleccions i suma amb Cs (57) o amb Podem (42) i independentistes

ELECCIONS GENERALS. Després dels resultats del 28-A, quin pacte de govern prefereixes al Congrés?

PSOE + Podem + independentistes
PSOE + Ciutadans