370 propostes

El conflicte per la possible investidura de Pedro Sánchez com a president del govern segueix planant per damunt dels nostres caps. Amenaçant de forma cada cop més evident, amb una nova repetició de les eleccions arreu de l’estat.

Perquè, no ens enganyem, tot el teatre que s’està fent no és altra cosa que un intent per part de les dues forces polítiques que poden –i encara- resoldre el conflicte amb un mínim de garanties. De passar a l’altre la responsabilitat del possible fracàs. De treure’s el mort del damunt, amb l’excusa que l’altre no està per la feina.

El PSOE –comencem pel més gran- sap que només amb el suport de Unides-Podem, no acaba de tenir la majoria absoluta que li permetria governar amb les mans relativament lliures i, per tant, somnia amb unes noves eleccions de resultats més favorables que li permetin treballar més “a la Rajoy”, és a dir, amb la tranquil·litat que els rivals es trauran els ulls mútuament mentre ells fan la viu-viu a la Moncloa. Gràcies a la debilitat dels oponents més que a les seves pròpies fortaleses.

Per això, abans de reunir-se amb la gent de Pablo Iglesias, el que va fer Sánchez fou reunir-se amb tots els col·lectius que tenia al seu abast, recollint les seves demandes en una mena de carta als Reis de 370 propostes que ara li ha posat al davant a Unides-Podem com si del seu programa de govern es tractés. Una forma indirecta de mostrar a la ciutadania que el PSOE sí que escolta i vol de debò un estat més social. No com altres que pensen en cadires.

Per això, quan ha arribat el moment de la veritat, el moment de donar explicacions, el PSOE ha fet mans i mànigues amb la llengua castellana. Basculant entre el govern de coalició i el govern de cooperació per acabar, finalment, en un govern de col·laboració. D’un govern del PSOE amb ministres de Unides-Podem a un govern exclusivament del PSOE amb suport parlamentari de la gent de Pablo Iglesias, per quedar finalment en un govern amb ministres exclusivament socialistes però reforçats amb alts càrrecs sortits de les files “podemites”. Treballant junts però no barrejats. Proposant als companys de viatge que s’encarreguin del control de tot el que ells facin, a tall de Rafael Ribó amb el govern de Catalunya. Com si els organismes executius del propi estat que poden controlar els polítics fossin estructures tan poderoses com els lobbys financers, el poder judicial o la crosta funcionarial.

Unides-Podem, per la seva banda, perduda la primera oportunitat de ser part del futur govern, ha optat per empassar-se –aparentment- l’orgull i intentar demostrar el seu sentit d’estat. Primer amb el pas al costat de Pablo Iglesias i ara amb la negociació sense línies vermelles que, aparentment, proposa i practica. No endebades veu com, cada dia que passa, Ciutadans evidencia més que en aquest país no hi ha lloc pels secundaris amb pretensions. O ets un comparsa intel·ligent que saps treure rèdit de les teves habilitats i fortaleses, o vas, més o menys ràpid, a la paperera de la història. Però clar, això els obliga a assumir el paper de dolents. O si més no, de rebels que no accepten de bon grat que el PSOE sigui el salvador que tots estem esperant.

D’aquí que uns i altres estiguin marejant la perdiu fins el darrer moment. Esperant la darrera enquesta del CIS –cuinada o no- per saber si les noves eleccions els serien favorables o no. Unes eleccions que, com el dimoni de la nostra infantesa, estan a l’aguait per passar-los comptes de les seves males accions.

El PSOE creu haver trobat la fórmula per exorcitzar-lo amb les seves 370 propostes de govern. Si els toca manar demà, els seus interlocutors ja els han fet la feina dient-los el que han de fer (altra cosa serà si ho fan o no i quines excuses es munten en el segon cas). Si han d’anar a noves eleccions, ja tenen el programa electoral fet. I qui sap si fins i tot dissenyat. En forma de calendari. Amb una proposta diferent per cada dia –a tall de jaculatòria- i dues els dies que siguin festa de guardar –naturalment civil- a tot l’estat. Cap d’any, Primer de Maig, Dia de la Hispanitat i dia de la Constitució. Sense oblidar que l’any vinent és any de traspàs. Sumeu, sumeu.