Impeachment 'made in spain'

Curiosament, han coincidit en poc espai de temps dos fets que, per mi, tenen prou similituds per poder-los comparar i prou diferències com treure alguna que altra conclusió que ajudi a afinar els nostres criteris sobre el funcionament del nostre sistema polític.

M’estic referint a la moció de censura presentada per Ciutadans al Parlament de Catalunya contra el president Joaquim Torra i a la posta en marxa preliminar als EEUU del procediment d’impeachment contra el també president Donald Trump.

Us estalvio definir la moció de censura però explico que el popular “impeachement” és una figura del dret anglosaxó que permet processar alts càrrecs públics aforats –inclòs el president- que poden acabar foragitats de la seva poltrona si el veredicte és de culpabilitat. Per tant, ja veieu que, en el fons, son dues formes de matar la mateixa puça. El mal govern.

Obvio el procediment del nostre “impeachment made in Spain” –el vàreu poder veure escenificat al Parlament de Catalunya- però deixeu-me comentar que l’altre comença amb una investigació, per part de la cambra baixa (Representants) dels suposats fets “delictius”. Que es remata amb una votació que decideix si les proves son prou sòlides com per encetar el procés judicial (“impeachment trial”) que s’encarrega a la cambra alta (Senat) i que acaba amb el veredicte a no ser que, com el president Nixon, l’imputat plegui per voluntat pròpia.

Però no em puc estar de remarcar algunes diferències que, per mi, trasllueixen la voluntat d’uns legisladors i uns altres.

I és que, mentre l’impeachment implica l’existència d’uns fets i, que es demani o no, és independent de quants ho demanin, la nostra moció de censura només reclama un cert nombre de signatures, sense presuposar cap fet suposadament delictiu, és a dir, que depèn només de la voluntat dels partits.

També en el impeachment es presenten proves, mentre en la moció de censura just es descriuen fets, generalment subjectius. Només cal veure la freqüència amb que els interpel·lants tiren de retalls de diari o d’hemeroteca.

Un fet important és que l’impeachment dóna capacitat als polítics investigadors per demanar documents oficials (més o menys secrets) que l’administració ha de lliurar obligatòriament (recordeu les cintes de Richard Nixon) mentre que en la moció de censura, els papers els aporta (quan ho fa) qui l’ha demanada.

Al mateix nivell es pot diferenciar l’obligació de comparèixer dels testimonis que es convoquen i que juren dir la veritat en el impeachment, i la poca autoritat de les comissions d’investigació per exigir la presència i respostes de gent relacionada amb els temes.

Tot plegat, doncs, rebla el clau d’un procediment pensat aquí en clau política i de nombre de vots, més que en clau d’escatir la veritat i castigar, si és el cas, als culpables. Recordo, a tall d’exemple, el rècord de brevetat en les explicacions que suposo encara detenta l’ex-president de la Comunitat de Madrid Joaquin Leguina que, a una pregunta de control de l’oposició que l’acusava d’haver aprovat una despesa “poc regular” va respondre amb un lacònic “Sí, y que?”. I no va passar res. Naturalment, la majoria del PSOE feu el miracle.

Per això, si intentem posar costat per costat el impeachment del president Trump que tot just comença a caminar, amb la moció de censura contra el president Torra de la passada setmana -breu com una tempesta de tardor- haurem de convenir que, tot i ser ambdós, processos destinats a treure el governant del seu setial, s’assemblen tant com un ou i una castanya.

I aleshores és quan hom es pregunta: Doncs si té tants avantatges, perquè no l’apliquem a casa nostra? La resposta, al meu entendre, és molt fàcil. La moció de censura “exitosa” fa caure el castell de cartes de tot un govern. L’impeachment just elimina l’element discordant –per important que sigui- i deixa la resta igual. De fet, recordem com Nixon va agafar l’helicòpter, Gerald Ford va entrar al despatx oval i tot va seguir funcionant igual. Bé, probablement no tot igual. La maquinària política havia après que tot té un límit. Que certes actuacions no es poden dur a terme o avalar des del poder. I que, si algú ho fa, tard o d’hora, acaba pagant el seu error.

Si malgrat això, vàrem triar i seguim mantenint el nostre sistema peculiar, l’ “impeachment made in Spain”, per alguna cosa deu ser, no?