Literatura

L’afer Comorera

Teresa Costa-Gramunt 16-10-2019 11:58 Lectures 614
Imatge coberta de 'Protocol M. L’afer Comorera', de Ramon Breu. Eix

Imatge coberta de 'Protocol M. L’afer Comorera', de Ramon Breu. Eix

Amb un relat de ficció que crea interès i misteri fins a la última pàgina, Ramon Breu (Hospitalet de Llobregat, 1956), professor d’història i d’educació en la comunicació, ha escrit una novel·la basada en fets històrics: Protocol M. L’afer Comorera (Voliana Edicions).

Joan Comorera, fundador del PSUC i conseller de la Generalitat republicana, va ser jutjat a Barcelona en un Consell de Guerra el matí del dia 7 d’agost de 1957, ara ha fet 62 anys. Un Consell de Guerra per a un home que no era militar ni havia estat al front. Però el franquisme va instal·lar aquestes males pràctiques judicials per poder condemnar a mort els qui considerava els seus opositors polítics encara que l’únic delicte fos haver estat protestant o francmaçó, per exemple, o simplement ser persona considerada «desafecta al règim» i ser catalanista ho era d’entrada.

Sis anys abans Joan Comorera havia retornat de l’exili en forma clandestina a Catalunya amb la intenció de reorganitzar el partit, el PSUC del qual havia estat expulsat en esdevenir-se l’absorció dins el partit comunista espanyol, el PCE. Comorera, que se sentia el legítim secretari general del PSUC i, com a tal, va editar l’òrgan de premsa Treball alhora que, amb uns pocs fidels, intentava reorganitzar el partit en base a un projecte republicà, socialista, catalanista i democràtic que contemplava el principi d’autodeterminació dels pobles com a punt central del seu programa de caire social. Llibertats socials i nacionals, doncs, dins d’un mateix propòsit emancipador. No cal dir que amb un programa polític obert com aquest tenia dos enemics forts: el franquisme i l’estalinisme, les dues cares de la mateixa moneda autoritària. No en va, uns i altres, i a través d’un vistós titular a la premsa, el van anomenar «el Lenin catalán». Res més lluny de la realitat, però això poc importa, ja que es tractava d’empastifar el seu honor amb els més grans i ignominiosos penjaments.

Així, en una narració que pren com a protagonista Violette Courbière, una periodista francesa veterana, amb pedigrí i que sap el català perquè la seva mare ho era i que circumstancialment havia visitat Barcelona en els feliços anys vint, s’anirà descabdellant tot el procés que conduirà Joan Comorera a la presó amb greus i inventades acusacions, i al judici infame que el condemnarà a trenta anys de presó amb el propòsit que hi mori, ja que e aquest moment Comorera ja estava molt malalt.

Un periodista de la Soli figura que ajuda la periodista francesa en les investigacions que han de nodrir els articles per ser publicats a França relacionats amb l’afer Comorera per part del règim franquista que ve precedit, però, pel Protocol M. És a dir: el protocol que el règim estalinista aplicava sense contemplacions als seus dissidents: la mort sense la farsa de cap judici. De manera que van ser els excamarades de Joan Comorera els qui van fer mans i mànigues per delatar-lo i posar-lo en mans del règim de Franco a qui no li tremolava la mà a l’hora de signar sentències de mort.

En realitat, però, qui ajuda amb bon ofici Violette Courbière en les seves entrevistes amb gent que hagués tingut alguna relació amb Joan Comorera per tal de facilitar informació per als seus articles, són dos detectius privats que l’acabaran protegint de ser perseguida ella mateixa per haver-se ficat on no la demanaven. I aquest és un dels fils de l’enjòlit paral·lel que teixeix una novel·la que cus amb destresa dos gèneres narratius: la novel·la històrica i la novel·la negra tal vegada motivat per la circumstància que Joan Comorera traduïa novel·les del comissari Maigret per tal de guanyar-se la vida.

En aquesta ben articulada novel·la coral, i que en els nostres dies atribolats interessa llegir perquè sembla que hàgim entrat en un bucle històric, Ramon Breu hi incorpora personatges reals com Artur London, Josep Benet, Manuel de Pedrolo o Solé Barberà, així com en la ficció descriu de manera molt convincent la personalitat del desagradable i cruel comissari Argudo i els seus esbirros (torturadors) de la comissaria de la Via Laietana, així com amb traça de novel·la cervantina dibuixa els caràcters contraposats però complementaris dels dos detectius privats posats al servei de la periodista Courbière, en Teixidor i en Sagasta, personatges de ficció però que, com diu Teresa Pàmies al llibre Quan érem refugiats, responen a la proliferació en aquells anys «d’empreses de detectius, com si tothom tingués algun misteri a descobrir al marge de les forces de l’ordre que no eren poques». I sí que n’hi havia, de misteris per descobrir, per bé o per mal, segons com, per als qui els hi anava la vida com és el cas de Comorera situat entre dos focs inquisidors, o la mateixa periodista d’investigació en la seva comesa per escriure la veritat de l’afer que amb un Consell de Guerra injustament va condemnar el polític comunista que va morir al penal de Burgos tan sols uns mesos després, el 7 maig de 1958.

El blog de Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Un espai-estat d'ànim

http://elveldharmonia.blogspot.com

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

Si no han d'estudiar, ni treballar, ni fer la neteja obligada, ni el temps acompanya per sortir al carrer, ni el "no fer res" és una opció, què t'agrada fer a casa quan tens una estona per a tu?

Quan tens temps lliure a casa, quina és l'activitat de lleure que prefereixes fer?

Llegir
Veure la TV
Cuinar
Fer manualitats
Escriure
Meditar
Jugar
Altres