Ensenyament

Contra la quotidianitat

Malgrat que el titular de la notícia diu que les direccions d’escoles públiques esclaten contra la precarietat, la notícia realment és que no hagin esclatat abans. Això sí que és sorprenent. El discurs de l’excepcionalitat ens va fer caure en un parany de fondària infinita, almenys perquè ningú no sap del cert quan s’acaba. Semblava que el país s’havia d’enfonsar, que la negror més absoluta ens podia xuclar si no ens tornàvem més austers, més pobres en definitiva. El professorat en general ja hi està acostumat a col·laborar, a donar una mica més, a no mirar massa prim a l’hora de dedicar-se a la feina, -potser acomplexats per les vacances- de manera que quan es va dir que s’havien de retallar despeses, que calia fer un esforç, que seríem capaços de fer una gran feina amb una mica menys de recursos i menys sou, no hi va haver una onada de protestes, no ens vam plantar, no vam aturar el país. I nou anys després encara aguantem la respiració i encara no hem recuperat res; la nostra educació viu en la precarietat mentre es fan discursos preciosos, plans grandiloqüents, innovacions patrocinades pel sector privat i es mareja el personal amb polèmiques sense sentit entre públics i concertats o entre adoctrinadors bons i dolents. I al final va resultar que l’anunciada apocalipsi efectivament es va produir per als desnonats, per als pensionistes, per als dependents, per als aturats i per als joves, i que els nostres esforços i les nostres retallades van servir per pagar la festa a la gran banca. Faria gràcia si no fos tràgic.

Llavors, per què precisament ara? Segurament perquè els entreteniments i els focs d’artifici duren el que duren i després, com tot, avorreixen. Cal no normalitzar, cal protestar com comencen a fer les direccions dels centres. La salut del sistema, la salut del país ho exigeix. El que passa a casa nostra no és normal ni admissible. Deu anys no es recuperen així com així. Deu anys és l’escolarització obligatòria d’un alumne de cap a cap, deu anys és aproximadament una quarta part del temps de la carrera professional d’un educador. Ja hi ha molta gent que no ha viscut cap altra situació. Ja hi ha una colla de joves que hauran crescut a l’escola retallada. L’excepcionalitat i la resignació potser ja duren massa, potser ja podem anar mirant als responsables i exigir-los un xic d’eficiència. 

I sabem que no som els únics, sabem perfectament que les famílies treballadores també s’han vist afectades, els professionals de la salut viuen situacions laborals indignes, els bombers, els petits comerciants, també els periodistes, i així podríem fer una llista llarguíssima. Però això no ens treu raó, a l’inrevés, ens hauria de portar a encoratjar-nos a tots plegats. Ja ha passat el temps de les explicacions doctes o de les exaltacions patrioteres. Ja va tocant ocupar-nos de casa una mica. 

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!